Les mil i una

La realitat és la que és. I sovint, probablement, cal assumir-la quan toca. No forçar la màquina esperant a veure si la situació canvia. Si es produeix un cop de sort. O si hi ha un inconscient que s’embolica la manta al cap i es llança a l’arena com si fosun torero a pit descobert davant el toro més brau de tots. Serveixi aquest petit preàmbul per redreçar el discurs. Parlo de Naturlàndia. Del magnànim projecte que havia de reconvertir La Rabassa laurediana en el parc temàtic dels Pirineus. El Tobotronc està sent un èxit. O, com a mínim, funciona. Però ja semblava quan va sorgir la iniciativa que l’embolcall era massa pretensiós. Massa espectacular. Massa massa, vaja. Somniar és gratuït, diuen. Però les administracions públiques han de somniar menys i tocar més de peus a terra. Potser és fàcil dir-ho ‘a posteriori’. Però el que em sembla temerari és que la frenada arribi ara després de mesos i mesos de sentir parlar per parlar d’ampliacions de capital, de posar accions a la venda i d’anar allargant terminis com aquell qui volia fer combregar amb rodes de molí. Estirar més el braç que la màniga és sempre molt perillós. Per això val més una bona La Rabassa del Tobotronc que una mala Naturlàndia.