Les mil i una

Diu que ve una onada de fred. I ens posem en alerta. Com aquell que ens haguéssim de congelar d’una revolada. Però, caram, que som a tocar Nadal i sembla que no hagi arribat encara l’hivern. I si no fa fred és menys hivern. I sense hivern el país dels Pirineus és una mica menys alegre. Que l’alegria la porta el blanc de la neu i el tràfec dels esquiadors. I això que no en sóc cap fanàtic. Ni de la neu ni de l’esquí. Però convé. Bé, molta neu tampoc. La justa i la necessària per poder oferir una excel·lent estora per a l’esquiador voraç. I, després, que faci el fred just i necessari que la permeti conservar en les millors condicions. I, llavors, que faci sol. Sobretot els dies crucials. Aquells que una immensa majoria de gent pensi en Andorra com la seva destinació de cap de setmana, de vacances. I així no només hi hagi de pensar. També que tingui la necessitat i la motivació per fer-hi cap. Tinc les mans glaçades però vull escriure que no és pas dolent que faci fred. Gairebé el reclamo. Així tindré un motiu més per posar-me a cobert, a recer. Vora el foc. I veure passar la gent tot llegint. O escoltant alguna melodia tendra. Dolça. Que imposi pau, transmeti tranquil·litat. Que faci ben càlid el fred d’hivern.