Estrasburg
Estrasburg ha dit que sí. Que admet estudiar la vulneració del dret a un procés degut que amb el Josep Antoni i l’Adela, els amics i advocats amb qui hem anat fent camí, vam denunciar davant el Tribunal dels Drets Humans. Tot plegat arran de l’afer de les escoltes telefòniques. Han convidat el Govern a dir-hi la seva. A què faci les seves al·legacions, per dir-ho d’alguna manera. I hauran de respondre algunes qüestions de fons. El tribunal ens demana si les intervencions telefòniques s’ajusten a allò que seria correcte. Al que l’organisme internacional protegeix i defensa. Ja els dic que nosaltres direm que no. Que aquella maniobra d’espionatge no tenia cabuda en un joc legal normal. Parlaran del fons. Sí. Però també de la forma. Perquè en aquesta part del cas, si hem acudit a Estrasburg, és perquè mai no ens van deixar veure les diligències completes. El dossier sencer. Al·legaven els tribunals del Principat que jo no era part afectada en el procediment. Manoi, sinó! Els ho hauran de dir d’Estrasburg. Però ells, els d’abans, hauran aconseguit que no sapiguem mai què coi buscaven. Ja els dic jo que els casos que van enumerar no eren matèria d’interès. El sucre era més dolç. I més llaminer.
