Estranyes circumstàncies, circumstàncies de la vida (1)
La deontologia periodística, que existeix i sovint s’aplica, recomana no fer-se ressò dels suïcidis. Amb excepcions, que quedi clar. Si el difunt és molt conegut cal mirar-ho d’una altra manera. Per la repercussió social que pot tenir. Com quan el fet succeix a la via pública. A més, allò que sembla pot no ser. I un suposat suïcidi pot acabar sent un homicidi. Un assassinat. En comptadíssimes ocasions sentiran dir o llegiran el terme suïcidi. Diuen els experts que té un efecte crida. I potser és cert. Si s’hi fixen, en els propers dies probablement tindran notícia d’algun suïcidi més. Morts en estranyes circumstàncies, que escrivim sovint. Aquests dies, fa o no fa, ho hem hagut d’escriure una vegada més. I allí on hi diu estranyes circumstàncies en la majoria d’ocasions hi podria haver dit suïcidi. És el protocol. No m’hi oposo. Ans el contrari. Però d’estranyes, les circumstàncies no en tenen gens ni mica. Són circumstàncies de la vida. Que cal afrontar. Sense voler amagar res. Parlant-ne sense embuts. Amb normalitat. És la millor manera de no encallar-se en la recerca d’uns perquès que sovint no hi són i que l’únic que fan és angoixar-nos encara més més enllà de l’absència. Del buit.
