Festes
Nadal ja és aquí. I amb ell, i des de fa dies, la febre consumista. Febre malgrat la crisi. Consumista malgrat tot. Però una mica menys, diu tothom. En global potser sí. En particular sempre hi ha qui estira més el braç que la màniga. La crisi és global. Però encara hi ha qui no l’ha notada. Això sembla clar. També és clar que no volia pas parlar d’això. Escriure de la crisi. De la febre nadalenca. No són, aquests, dies que em treguin de polleguera. Que em facin embogir. No són dies d’especial satisfacció ni res de tot plegat. No ho són ara ni ho han estat mai. No és una època que m’agradi especialment. De nen, o quan hi ha nens a l’entorn, ho admeto, potser és diferent. La màgia. La il·lusió… Però el que no entendré mai és aquesta necessitat que semblen tenir alguns que aquests dies hi ha d’haver felicitat a dojo. Alegria a cabassos. Hipocresia, és el que hi ha. Perquè si el que compta és estar aparentment bé quatre dies per poder fer el cafre els tres-cents dies restants no val gens la pena que sigui Nadal. O, si ho volen, val més que aquest suposat esperit nadalenc prevalgui la resta de l’any i els quatre que vénen ara que ens serveixin per reflexionar. Per fer balanç. I per encarar nous reptes si és el cas.
