La deontologia periodística, que existeix i sovint s’aplica, recomana no fer-se ressò dels suïcidis. Amb excepcions, que quedi clar. Si el difunt és molt conegut cal mirar-ho d’una altra manera. Per la repercussió social que pot tenir. Com quan el fet succeix a la via pública. A més, allò que sembla pot no ser. I un suposat suïcidi pot acabar sent un homicidi. Un assassinat. En comptadíssimes ocasions sentiran dir o llegiran el terme suïcidi. Diuen els experts que té un efecte crida. I potser és cert. Si s’hi fixen, en els propers dies probablement tindran notícia d’algun suïcidi més. Morts en estranyes circumstàncies, que escrivim sovint. Aquests dies, fa o no fa, ho hem hagut d’escriure una vegada més. I allí on hi diu estranyes circumstàncies en la majoria d’ocasions hi podria haver dit suïcidi. És el protocol. No m’hi oposo. Ans el contrari. Però d’estranyes, les circumstàncies no en tenen gens ni mica. Són circumstàncies de la vida. Que cal afrontar. Sense voler amagar res. Parlant-ne sense embuts. Amb normalitat. És la millor manera de no encallar-se en la recerca d’uns perquès que sovint no hi són i que l’únic que fan és angoixar-nos encara més més enllà de l’absència. Del buit.
Consultar està de moda. Com a mínim, fa que se’n parli. Que es parli d’allò sobre que es consulta i, fins i tot, de qui la promou. Mirin sinó la de pàgines de diaris, tertúlies radiofòniques i minuts de televisió que han ajudat a omplir, o que han omplert directament, les consultes sobiranistes, independentistes o com vulguin dir-los del 13-D. Les catalanes. Les que van començar a Arenys de Munt i passant per Sant Jaume de Frontanyà van tenir un dels seus epicentres a Sant Cugat del Vallès. El que han fet parlar i el que faran parlar i escriure, encara. Miro de pensar quina o quines consultes, a l’andorrana, generarien tant interès. O, almenys, que provocarien tant rebombori. Generaria gaire debat parlar de la necessitat de canviar la llei de transferències? O de la normativa electoral? Cal mantenir els Coprínceps? Cal reduir el nombre d’anys per obtenir la nacionalitat? S’ha de retocar la Constitució per fer possible l’avortament lliure? Em reviso les preguntes i no sé pas si tindrien gaire èxit. La implicació en les qüestions d’Estat és més aviat minsa. De fet, a voltes, ni els que hi haurien d’estar implicats no sembla que ho estiguin gaire. Consulten poc. Ara, de marejar la perdiu…
Estrasburg ha dit que sí. Que admet estudiar la vulneració del dret a un procés degut que amb el Josep Antoni i l’Adela, els amics i advocats amb qui hem anat fent camí, vam denunciar davant el Tribunal dels Drets Humans. Tot plegat arran de l’afer de les escoltes telefòniques. Han convidat el Govern a dir-hi la seva. A què faci les seves al·legacions, per dir-ho d’alguna manera. I hauran de respondre algunes qüestions de fons. El tribunal ens demana si les intervencions telefòniques s’ajusten a allò que seria correcte. Al que l’organisme internacional protegeix i defensa. Ja els dic que nosaltres direm que no. Que aquella maniobra d’espionatge no tenia cabuda en un joc legal normal. Parlaran del fons. Sí. Però també de la forma. Perquè en aquesta part del cas, si hem acudit a Estrasburg, és perquè mai no ens van deixar veure les diligències completes. El dossier sencer. Al·legaven els tribunals del Principat que jo no era part afectada en el procediment. Manoi, sinó! Els ho hauran de dir d’Estrasburg. Però ells, els d’abans, hauran aconseguit que no sapiguem mai què coi buscaven. Ja els dic jo que els casos que van enumerar no eren matèria d’interès. El sucre era més dolç. I més llaminer.
Diu que ve una onada de fred. I ens posem en alerta. Com aquell que ens haguéssim de congelar d’una revolada. Però, caram, que som a tocar Nadal i sembla que no hagi arribat encara l’hivern. I si no fa fred és menys hivern. I sense hivern el país dels Pirineus és una mica menys alegre. Que l’alegria la porta el blanc de la neu i el tràfec dels esquiadors. I això que no en sóc cap fanàtic. Ni de la neu ni de l’esquí. Però convé. Bé, molta neu tampoc. La justa i la necessària per poder oferir una excel·lent estora per a l’esquiador voraç. I, després, que faci el fred just i necessari que la permeti conservar en les millors condicions. I, llavors, que faci sol. Sobretot els dies crucials. Aquells que una immensa majoria de gent pensi en Andorra com la seva destinació de cap de setmana, de vacances. I així no només hi hagi de pensar. També que tingui la necessitat i la motivació per fer-hi cap. Tinc les mans glaçades però vull escriure que no és pas dolent que faci fred. Gairebé el reclamo. Així tindré un motiu més per posar-me a cobert, a recer. Vora el foc. I veure passar la gent tot llegint. O escoltant alguna melodia tendra. Dolça. Que imposi pau, transmeti tranquil·litat. Que faci ben càlid el fred d’hivern.
