Notar-se encallat és una de les pitjors sensacions que hom pot sentir. Els ho asseguro. Ni s’avança ni es retrocedeix. O, encara, el que hom pensa que ha avançat s’acaba perdent en dues passades més i quan sembla que tot està perdut… la situació torna a l’inici. I de l’encallament, del bloqueig, a la inestabilitat només hi ha un pas. O menys encara. Em refereixo a la situació política. L’arc parlamentari és el que és perquè els ciutadans amb dret a vot van voler que fos com és. És clar. Però la inoperància política, l’arrogància dels polítics o la poca habilitat per arribar a acords no pot refredar encara més un clima que la conjuntura econòmica ja fa prou esgarrifós. La despesa d’unes eleccions avançades potser arriba en mal moment. No dic que no. Tampoc no acabo de veure qui en pot sortir més ben parat o més mal parat. Tan hi fa. El que percebo és que aquesta paràlisi, aquest bloqueig, aquestes reunions per fer un suposat pacte de pa sucat amb oli arrelen d’una manera prou escèptica. Pessimista. La desil·lusió comença a passar factura i els ànims fan figa. Car o barat, just o injust, em sembla que avançar les eleccions no és una idea descabellada. Posem una mica més d’ordre i anem a les urnes. Cal.
Llegeixo amb indignació cadascuna de les novetats en relació a l’incendi magnànim i mortal d’Horta de Sant Joan. El dels Ports. El foc i la mort dels cinc bombers em va causar desolació. Tristesa. I la nefasta actuació política en el cas encara fa reblar més aquella desolació. Aquella tristesa. Potser fins al punt que ja no és tristor, el que sento. Sí per les víctimes. Però és pena, llàstima negativa, vers els responsables polítics dels departaments de la Generalitat catalana que treballen en aquest afer. Dir que estan fent el ridícul crec que és massa suau. Incompetència voldria dir que potser alguna hora han estat competents. I, de fet, pensar de responsables polítics és massa agosarat. Perquè del que n’hi ha hagut, i molta, és d’irresponsabilitat. Mirin, sincerament, a mi, a Catalunya, el tripartit no em fa nosa. Gens ni mica. I tampoc, així a priori, la presència d’Iniciativa-Verds. Però vista la gestió que estan duent a terme Joan Saura i Francesc Baltasar valdria més que tornessin a l’únic que sembla que sabien fer: oposició. Fiscalitzar els mandataris. Fet i fet, que els dos consellers han de plegar. I si no ho volen fer, tan se val: que els pleguin. Estan cremats. Estic cremat.
Miro al diccionari el terme estimar. I no hi ha cap accepció que m’agradi. No responen, cap d’elles, a allò que jo sento. Fa dies que volia escriure sobre l’estimació. Però no m’acaba de sortir. M’he arribat a preocupar pel fet de no poder lligar un text que mostrés amb pèls i senyals allò que significa, per a mi, estimar. Sí, estimo. En sóc conscient. No me n’amago. I arribo a concloure que si em costa tant teixir un text parlant d’un sentiment que pot arribar a ser tan profund és perquè estimo de veres. I això que sovint conjuguem els verbs amb massa facilitat. L’estimar en pot ser un. Però miro de conjugar-lo de tot cor. Quan toca. Amb qui toca. Després de donar-hi voltes recupero un poema que fa anys vaig escriure. Però que crec que encara avui reflecteix prou bé allò que sento. Allò que per mi pot ser estimar. Un cúmul de coses. De circumstàncies. Un conjunt de cascavells que a voltes et ressonen per tot el cos. I que igual que dringuen ells, et fan dringar els sentiments, les emocions. Sí, parlo d’aquella estima que entronca amb quelcom més profund. D’amor. D’aquí que em costi d’explicitar-ho amb paraules. Sobre el paper. Perquè com vaig llegir d’una amiga… “l’amor no es parla, es demostra”.
Estimar és un simple petó,
una generosa abraçada,
una amistat ferma i sincera,
una conversa sense frontera.
Estimar és una mica d’imaginació,
un calfred que et recorre l’espinada,
una confiança vertadera,
una honestedat certera.
Estimar és molta il·lusió,
una dosi de vitalitat,
una injecció d’energia gegant,
una inconscient ceguera.
Estimar és un increment de pulsació,
una gran responsabilitat,
un bullici a la sang,
una sana trempera.
Estimar també és una discussió,
una ‘cossa’ ben donada,
un camí sense drecera,
una utopia, una quimera.
Estimar és…
Fa dies que estudio. Bé, siguem sincers. Fa dies que hauria d’estudiar i uns quants d’aquests estic mirant de fer-ho. Sense massa concentració. Amb poc ritme. És el que deu tenir voler tornar a agafar els llibres, seriosament, en el trànsit que va dels trenta als quaranta. Hi ha una cosa que se’m fa molt estranya. He començat a estudiar amb més d’una setmana de temps respecte de la data de l’examen. La contrapartida és, però, que aquella capacitat de fer colzes, de xuclar gairebé tot allò que llegia sense miraments, es veu molt minvada. O, dit d’una altra manera, hi ha més constància però molt més atenuada. Costa allò de l’últim dia passar-se deu o dotze hores seguides llegint, estudiant. Sempre que fes falta, és clar. Ara la intensitat és diferent. I acabes optant per mirar d’entendre a la teva manera allò fonamental. O, per ser precisos, allò que creus que és el fonamental. Mires de destriar més el gra de la palla i no ‘empollar’ que dèiem almenys abans. Simplement, mirar d’entendre. I el que no entra… doncs no entra i fora. Deu ser que fer-se gran equival a fer-se pràctic? A ser més pragmàtic? A l’hora d’estudiar, és clar. En altres qüestions segur que és ben bé així. Què volen que hi faci…
