Estimar
Miro al diccionari el terme estimar. I no hi ha cap accepció que m’agradi. No responen, cap d’elles, a allò que jo sento. Fa dies que volia escriure sobre l’estimació. Però no m’acaba de sortir. M’he arribat a preocupar pel fet de no poder lligar un text que mostrés amb pèls i senyals allò que significa, per a mi, estimar. Sí, estimo. En sóc conscient. No me n’amago. I arribo a concloure que si em costa tant teixir un text parlant d’un sentiment que pot arribar a ser tan profund és perquè estimo de veres. I això que sovint conjuguem els verbs amb massa facilitat. L’estimar en pot ser un. Però miro de conjugar-lo de tot cor. Quan toca. Amb qui toca. Després de donar-hi voltes recupero un poema que fa anys vaig escriure. Però que crec que encara avui reflecteix prou bé allò que sento. Allò que per mi pot ser estimar. Un cúmul de coses. De circumstàncies. Un conjunt de cascavells que a voltes et ressonen per tot el cos. I que igual que dringuen ells, et fan dringar els sentiments, les emocions. Sí, parlo d’aquella estima que entronca amb quelcom més profund. D’amor. D’aquí que em costi d’explicitar-ho amb paraules. Sobre el paper. Perquè com vaig llegir d’una amiga… “l’amor no es parla, es demostra”.
Estimar és un simple petó,
una generosa abraçada,
una amistat ferma i sincera,
una conversa sense frontera.
Estimar és una mica d’imaginació,
un calfred que et recorre l’espinada,
una confiança vertadera,
una honestedat certera.
Estimar és molta il·lusió,
una dosi de vitalitat,
una injecció d’energia gegant,
una inconscient ceguera.
Estimar és un increment de pulsació,
una gran responsabilitat,
un bullici a la sang,
una sana trempera.
Estimar també és una discussió,
una ‘cossa’ ben donada,
un camí sense drecera,
una utopia, una quimera.
Estimar és…
