Les mil i una

Notar-se encallat és una de les pitjors sensacions que hom pot sentir. Els ho asseguro. Ni s’avança ni es retrocedeix. O, encara, el que hom pensa que ha avançat s’acaba perdent en dues passades més i quan sembla que tot està perdut… la situació torna a l’inici. I de l’encallament, del bloqueig, a la inestabilitat només hi ha un pas. O menys encara. Em refereixo a la situació política. L’arc parlamentari és el que és perquè els ciutadans amb dret a vot van voler que fos com és. És clar. Però la inoperància política, l’arrogància dels polítics o la poca habilitat per arribar a acords no pot refredar encara més un clima que la conjuntura econòmica ja fa prou esgarrifós. La despesa d’unes eleccions avançades potser arriba en mal moment. No dic que no. Tampoc no acabo de veure qui en pot sortir més ben parat o més mal parat. Tan hi fa. El que percebo és que aquesta paràlisi, aquest bloqueig, aquestes reunions per fer un suposat pacte de pa sucat amb oli arrelen d’una manera prou escèptica. Pessimista. La desil·lusió comença a passar factura i els ànims fan figa. Car o barat, just o injust, em sembla que avançar les eleccions no és una idea descabellada. Posem una mica més d’ordre i anem a les urnes. Cal.