Aviat Sant Serni tornarà a ser Sant Serni. Caldrà esperar força temps més per saber quina part de la història ens expliquen els ossos, les pedres, els pocs artilugis que s’han trobat furgant en el subsòl de l’església parroquial de Canillo. Veient aquells clots que els arqueòlegs van fer a la historia, hom no pot res més que pensar com d’ignorants en som, del nostre passat. Quantes coses ens resten, encara, per saber. I quanta feina que es podria fer per conèixer més i millor l’entorn on fem vida. On alguns han nascut. On d’altres s’han criat. Veient aquell munt de pedres apilades a l’exterior del temple o olorant la humitat que segons com desprenia la terra remoguda sobre la qual es tornarà a instal·lar el soler un no pot fer res més, en certa manera, que abocar-se a descobrir més coses. A aprendre. A voler saber. Més enllà del treball científic que la descoberta obliga a fer –descoberta més que notable, per cert– quan un veu les entranyes de la història, de qualsevol història, no hi ha altra cosa que no poder entendre aquells que, a voltes, acaben renegant del seu passat. Conèixer-lo, entendre’l, és la millor forma de viure el present i saber encarar el futur. Coneixerem una mica més Canillo.
Abans de continuar pitjant tecles deixint-me aclarir una cosa: crec fermament que la immensa majoria dels integrants del cos de bombers d’Andorra són honestos i professionals. A partir d’aquí, una segona consideració. Tinc clar que uns pocs presumptes bandarres han anat instrumentalitzant el col·lectiu fins a desvirtuar-lo. Sincerament, els caps visibles del sindicat majoritari els han fet més mal que bé. Perquè amb la seva egolatria, presumpta, sempre presumpta, han portat el col·lectiu a projectar una imatge mercantilista. Per la importància que té un cos com aquest, sóc el primer que defenso un grup de nivell i preparat. Qualificat i ben considerat. Però si l’Estat els dota d’uns mitjans i d’uns horaris que teòricament són els millors perquè puguin rendir com d’ells se n’espera, jo espero que si només treballen un centenar de dies, a tot estirar, la resta facin el que calgui perquè en les jornades laborals puguin estar a punt per qualsevol eventualitat. És a dir: no voldria veure bombers fent de pintor ni de paleta ni d’instructor de submarinisme en les hores que tenen per reposar perquè l’Estat els ha facilitat un torn adequat, suposadament, perquè rendeixin plenament.
Si em truca la meva mare abans de les 11 de la nit es pot deure a dues coses: o que li cal fer-me un encàrrec o que m’ha de fer arribar alguna novetat. Normalment, alguna novetat no massa agradable. O qüestions de metges o necrològiques del poble. Divendres va ser el torn d’aquesta darrera. I ja em va advertir, d’entrada, que ella s’havia quedat astorada en saber-ho. I que a mi em passaria el mateix. S’havia mort en Callau. En Jordi Callau. A alguns de vostès els pot sonar aquest cognom. Potser, si tenen canalla, han assistit a algun espectacle ‘clown’ del fill gran d’en Jordi: el Pep. Ha mort el Jordi Callau. Per a la immensa majoria de vostès no els dirà res. Per a mi, durant uns anys, i malgrat els trenta anys que ens separaven, va ser una mena de… Mirin, no sé com dir-ho. No li diria ni pare ni mestre. Un company segur que sí. Però era més que això. Al seu costat, empès per ell com qui no vol la cosa, sense donar-me ni temps, vaig llegir per primer cop davant un micròfon de ràdio. Tenia quinze anys, anava en calça curta i amb prou feina arribava als interruptors dels estudis de l’emissora municipal. Va ser una mena d’escut protector que em va llançar sense ell saber-ho al periodisme de veritat. Sense por.
M’agrada passar desapercebut. Almenys, desapercebut per qüestions personals. I si he de sobresortir m’agrada fer-ho quan crec que cal. Quan puc considerar que és necessari. No seria el primer cop que enmig d’una redacció en silenci faig un crit o responc una trucada telefònica fingint ser una noia. Excentricitats, si volen. Tampoc no evito posar-me seriós o fer silenci quan em sembla que hi ha massa xerinola. Però sempre miro de ser jo qui pren el pols de l’entorn. Qui és l’amo del termòmetre. Per això aquests dies se m’han fet més difícils quan, sense voler-ho, sense pretendre-ho, més d’un i de dos companys em demanen què em passa. Que faig mala cara. Que estic extremadament seriós. O, simplement, que semblo malhumorat. Solo ser dels que explica. Dels qui mira de mostrar-se transparent. Però no sempre és fàcil. No sempre ve de gust. Ara, una cosa és clara, no estic de mal humor. De seriós en sóc més aviat poc. El just. Crec que tinc bon caràcter. Afable, sociable. M’agrada animar el cotarro. Dinamitzar. Estar pendent dels altres. Oferir-los la paraula justa. Però a voltes també em cal respirar a fons. Eixugar-me alguna llàgrima i mirar endavant. Cap a un horitzó més aviat trist. Com jo.
