Tres anys
Avui fa tres anys transcendia que el meu telèfon havia estat intervingut amb l’autorització de la Batllia i a petició de la policia. Feia una desena de dies que n’estava al corrent però vam esperar a fer-ho públic per comprovar com evolucionaven els esdeveniments. Segurament, abans i després què transcendís tot allò he gestionat coses malament. Però crec que, almenys quant a l’atac a la llibertat d’informació, he anat fent tot allò que vaig dir: mirar d’anar legalment fins al final. Hi ha hagut pronunciaments de la Batllia, del Tribunal Superior i del Constitucional. I ara estem pendents de la Cort Europea dels Drets de l’Home. Han estat tres anys enriquidors encara que gens fàcils. Sobretot els primers mesos. De molta pressió. D’amenaces. Fa molts mesos vaig començar a escriure d’una manera amena tota aquella història. Des del moment que me n’assabento fins a les meves vivències d’aquells casos que sustentaven, suposadament, la conveniència jurídica de la intervenció. Finalment, almenys per ara, vaig desistir. Tres anys pot ser molt o poc temps. Des de llavors hi ha circumstàncies que es mantenen intactes. D’altres que han canviat. I algunes que acaben. És el cicle de la vida.
