Les mil i una

Aviat Sant Serni tornarà a ser Sant Serni. Caldrà esperar força temps més per saber quina part de la història ens expliquen els ossos, les pedres, els pocs artilugis que s’han trobat furgant en el subsòl de l’església parroquial de Canillo. Veient aquells clots que els arqueòlegs van fer a la historia, hom no pot res més que pensar com d’ignorants en som, del nostre passat. Quantes coses ens resten, encara, per saber. I quanta feina que es podria fer per conèixer més i millor l’entorn on fem vida. On alguns han nascut. On d’altres s’han criat. Veient aquell munt de pedres apilades a l’exterior del temple o olorant la humitat que segons com desprenia la terra remoguda sobre la qual es tornarà a instal·lar el soler un no pot fer res més, en certa manera, que abocar-se a descobrir més coses. A aprendre. A voler saber. Més enllà del treball científic que la descoberta obliga a fer –descoberta més que notable, per cert– quan un veu les entranyes de la història, de qualsevol història, no hi ha altra cosa que no poder entendre aquells que, a voltes, acaben renegant del seu passat. Conèixer-lo, entendre’l, és la millor forma de viure el present i saber encarar el futur. Coneixerem una mica més Canillo.