Avui fa tres anys transcendia que el meu telèfon havia estat intervingut amb l’autorització de la Batllia i a petició de la policia. Feia una desena de dies que n’estava al corrent però vam esperar a fer-ho públic per comprovar com evolucionaven els esdeveniments. Segurament, abans i després què transcendís tot allò he gestionat coses malament. Però crec que, almenys quant a l’atac a la llibertat d’informació, he anat fent tot allò que vaig dir: mirar d’anar legalment fins al final. Hi ha hagut pronunciaments de la Batllia, del Tribunal Superior i del Constitucional. I ara estem pendents de la Cort Europea dels Drets de l’Home. Han estat tres anys enriquidors encara que gens fàcils. Sobretot els primers mesos. De molta pressió. D’amenaces. Fa molts mesos vaig començar a escriure d’una manera amena tota aquella història. Des del moment que me n’assabento fins a les meves vivències d’aquells casos que sustentaven, suposadament, la conveniència jurídica de la intervenció. Finalment, almenys per ara, vaig desistir. Tres anys pot ser molt o poc temps. Des de llavors hi ha circumstàncies que es mantenen intactes. D’altres que han canviat. I algunes que acaben. És el cicle de la vida.
La vida no és fàcil. Però sovint ens la compliquem més del que toca. Permetin-me que els escrigui a partir d’un altre tastet de teatre. A partir del muntatge de Noel Coward. L’argument? Dos excònjuges que semblen haver refet les seves vides es troben en el mateix hotel, a la costa del sud de França, amb les seves respectives noves parelles i en plena lluna de mel. Però són infeliços. Solució? Tornar-se a embolicar. I fugir. Junts. Per intentar recuperar el terreny perdut. Pensant que la primera vegada havien fallat pels pecats de joventut. Convençuts que si ho tornaven a intentar era perquè estaven fets l’un per l’altra. Res. Autocomplaença. Autoengany. Després de la fogositat inicial, surt allò que veritablement els unia. Crits i soroll. Cops i batusses. Triguen poc a adonar-se que no se suporten. I això em fa pensar en el que em deia un company: la crisi fa augmentar la violència a les llars. I no ho nego pas. Però el veritable problema no és la crisi econòmica, en la relació de parella. El mal és la crisi del respecte. La crisi de la (ir)responsabilitat. La crisi de la (im)maduresa. L’obstinació de voler-se aferrar en allò que ja no existeix per aconseguir el que, potser, no ha existit mai.
Sóc ‘teatrero’. M’agrada el teatre, vaja. No en sóc ni un devot ni un fanàtic ni un seguidor compulsiu. Res de tot això. Però m’agrada. Veure’n i fer-ne. Malgrat que de posar-me damunt l’escenari fa dies que no ho faig. I va ser més una teràpia per fer-me acabar de passar alguns ‘tics’ de timidesa que una altra cosa. I no estic del tot segur que funcionés. Però bé. Em va servir per acabar-me d’empènyer a treure el nas per algunes platees. M’agrada el teatre i m’agraden els musicals. I sabia que n’escriuria quelcom només de respirar una mica de ‘Nit de Sant Joan’, el nou muntatge dels Dagoll Dagom. Tot just ara han començat a rodar. A reinventar la creació d’en Sisa, en Bozzo i companyia. Un treball fantàstic. I amb l’andorrana Meritxell Duró en el repartiment. I una petita frase d’un diàleg entre una fada del foc i en Daniel, un altre dels protagonistes, que he anotat. “Escriu la nostra història”, es diuen. I crec que tots ho hauríem de fer, d’escriure la nostra història. No pas per aferrar-nos-hi. Si no per aprendre. Per millorar. Per variar allò que no ens convenç i avançar. Per mirar endavant i començar de nou, si cal. Només així hi poden haver nits de sant Joan. Dies de joia. Guspires d’il·lusió.
