Sincerament, no solc llegir mai el que escriu. No m’interessa. Sé que queda malament dir-ho. Potser hauríem de llegir els altres per saber quin camí hem de triar. Però a mi m’agrada parlar clar i sense marejar la perdiu. I detesto els qui ho fan. Igual que detesto els qui es canvien de camisa o els qui fan la rosca pel simple fet de cobrir-se les espatlles. De mantenir la cadira, el modus vivendi o el que sigui. En Josep Anton Rossell Pujol sempre pretén oferir lliçons i, probablement, és qui menys n’hauria de donar. Sovint es vol erigir com acusat i acusador. Com a flagell i flagel·lat. Gairebé sempre es posa la capa de superman de la democràcia i el progrés. De la justa mesura. Es dibuixa com a frontera entre allò que és bo i allò que és dolent. Per ser més exactes Ell estableix què i qui és bo. I què i qui és dolent. Segons els seus inqüestionables criteris plens d’ètica i estètica, és clar. I el seu únic mèrit, objectiu, és tenir més anys que la majoria dels altres. I si l’experiència pot ser un grau, també poden ser molts vicis adquirits. Avui me n’han tornat a parlar de les seves grans lliçons. I jo, humil i menyspreable deixeble, m’he dit que ja n’hi havia prou. I he gosat escriure’n. Coses que passen.
Contràriament a la sensació d’alguns, fins i tot de molts, la Batllia funciona. Vaja, la Batllia resol qüestions. Que no vol dir que les decisions que pren satisfacin el justiciable. És clar: el que sol anar bé per als uns, sovint no va bé per als altres. És com una mena de regla de tres. Però amb les dades a la mà, “no es pot demanar més”. L’expressió és del batlle president, David Moynat. El màxim representant dels tribunals de primera instància i instrucció va fer la setmana passada una conferència. Era el primer cop que apareixia públicament fora de l’àmbit judicial. I, potser, el fòrum triat no va ser el més idoni. Molts dels seus missatges anaven dirigits al poder legislador. De retruc, alguns també a les administracions executives. I en la platea de la xerrada no hi havia representants ni d’un ni dels altres. Moynat va explicar les seves raons. Segurament, només amb la fredor de les xifres té raó. Ara, tots els batlles funcionen? Tots tenen la preparació, la capacitació i l’actitud adient? I encara més: és normal que fer de batlle sigui la passantia per a futurs advocats? A mi, que hi hagi qui prengui decisions tant cabdals només acabada la carrera em fa esgarrifar. És una mica agosarat.
Si m’haguessin fet participar en una travessa per triar nous ministres, no hauria encertat. De cap de les maneres. De debò que no hauria pensat ni en Claude Benet ni, menys encara, amb en Gerard Bàrcia. De fet, sincerament, tenia clar que Jaume Bartumeu crearia un ministeri de Turisme amb Comerç i alguna altra cosa (finalment Indústria) però no hauria pronosticat cap altre canvi significatiu. Sí, potser, que hauria apostat per l’elevació al rang de ministra de l’‘alter ego’ del cap de Govern i màxima responsable del seu gabinet, una Marian Sanchiz que sent ministra de Presidència s’hauria estalviat crítiques més que justificades per col·locar-se davant qualsevol objectiu o en el ‘passamans’ de diumenge. Per tant, que Ordenament Territorial tingui de ministre en Bàrcia m’ha agafat fora de joc. Que Benet pot lligar a Turisme, no dic que no. Però ara per ara se’m fa difícil assumir el nou paper del fins avui cap de l’oposició al comú de Canillo. Com fa la dita, els haurem de desitjar, als dos nous, allò del ‘molts encerts’. Però així d’entrada em costa fer la digestió. I no em queixaré més, que potser encara acabaria de ministre. Com en Claude o en Gerard. De descontents el Govern n’és ple.
Les darreres setmanes m’ha tocat parlar amb persones, especialment dones, lligades a la violència domèstica. Als maltractaments. Víctimes i expertes en combatre-la. O, si més no, en mirar de fer veure a la víctima que ho és. I que s’ha de dotar de mitjans per afrontar-la. I vèncer-la. Això vol dir, en la immensa majoria dels casos, allunyar-se de l’agressor. Trencar. Parlo de dones perquè són moltes més que els homes maltractats. De fet, per molt que algú pugui fer veure que se’l menysté o se’l provoca amb actituds o paraules, no entendré mai que això pugui dur a la violència física. Abans hi ha la separació. La distància. De fet, en la suposada virilitat d’una bufetada, d’un insult acompanyat d’un cop, sovint s’hi amaga un immadur, un incapaç de prendre decisions, de gestionar sol la seva vida. Un masclista sense miraments. La violència de gènere és una de les qüestions que més em colpeix. Però avui no volia parlar ni de víctimes ni d’agressors. Si no d’un apunt que em van fer les educadores socials. De mitjana, una dona triga cinc anys entre veure que és una maltractada i prendre la decisió definitiva. Sincerament, entre tots hauríem d’aconseguir que el termini cada vegada sia més curt.