Les mil i una

Que quedi clar el respecte que sento per totes aquelles persones que decideixen acudir a les cerimònies religioses. A totes i cadascuna d’elles. No seré jo qui digui que no hi vaig mai. Però no és ara el que omple més el meu temps. Ni ara ni mai. Dit això, deixeu-me discretament i tímida adreçar-me als feligresos de Canillo. A les padrines i als padrins. I a mossèn Ramon. Aquestes línies arriben tard, però no volia deixar d’escriure-les. Unes i altres, creguin-me de debò: que no puguin anar a missa a Sant Serni no és cap daltabaix. Al contrari. Un acte religiós, al cap i a la fi, es pot celebrar on s’escaigui. La fe es du dins. Entenc que un funeral o una comunió… en un lloc que no sia l’església… pot fer mal d’ulls. Sí. D’acord. Però Sant Serni serà més valuós ara. Una cosa és sospitar que al subsòl hi pot haver restes antiquíssimes. L’altra que es pugui documentar. Encara més: si no fos per falta de pressupost, lluny de tapar res, s’hauria de continuar excavant. Reescriure la història és molt més important que una homilia. De misses se’n fan cada dia. D’investigacions arqueològiques, no. És comprensible, oi? Perquè no són vostès els primers a demanar que ho volen conèixer tot de la parròquia?