Cinc anys
Les darreres setmanes m’ha tocat parlar amb persones, especialment dones, lligades a la violència domèstica. Als maltractaments. Víctimes i expertes en combatre-la. O, si més no, en mirar de fer veure a la víctima que ho és. I que s’ha de dotar de mitjans per afrontar-la. I vèncer-la. Això vol dir, en la immensa majoria dels casos, allunyar-se de l’agressor. Trencar. Parlo de dones perquè són moltes més que els homes maltractats. De fet, per molt que algú pugui fer veure que se’l menysté o se’l provoca amb actituds o paraules, no entendré mai que això pugui dur a la violència física. Abans hi ha la separació. La distància. De fet, en la suposada virilitat d’una bufetada, d’un insult acompanyat d’un cop, sovint s’hi amaga un immadur, un incapaç de prendre decisions, de gestionar sol la seva vida. Un masclista sense miraments. La violència de gènere és una de les qüestions que més em colpeix. Però avui no volia parlar ni de víctimes ni d’agressors. Si no d’un apunt que em van fer les educadores socials. De mitjana, una dona triga cinc anys entre veure que és una maltractada i prendre la decisió definitiva. Sincerament, entre tots hauríem d’aconseguir que el termini cada vegada sia més curt.
