Les mil i una

Sincerament, no solc llegir mai el que escriu. No m’interessa. Sé que queda malament dir-ho. Potser hauríem de llegir els altres per saber quin camí hem de triar. Però a mi m’agrada parlar clar i sense marejar la perdiu. I detesto els qui ho fan. Igual que detesto els qui es canvien de camisa o els qui fan la rosca pel simple fet de cobrir-se les espatlles. De mantenir la cadira, el modus vivendi o el que sigui. En Josep Anton Rossell Pujol sempre pretén oferir lliçons i, probablement, és qui menys n’hauria de donar. Sovint es vol erigir com acusat i acusador. Com a flagell i flagel·lat. Gairebé sempre es posa la capa de superman de la democràcia i el progrés. De la justa mesura. Es dibuixa com a frontera entre allò que és bo i allò que és dolent. Per ser més exactes Ell estableix què i qui és bo. I què i qui és dolent. Segons els seus inqüestionables criteris plens d’ètica i estètica, és clar. I el seu únic mèrit, objectiu, és tenir més anys que la majoria dels altres. I si l’experiència pot ser un grau, també poden ser molts vicis adquirits. Avui me n’han tornat a parlar de les seves grans lliçons. I jo, humil i menyspreable deixeble, m’he dit que ja n’hi havia prou. I he gosat escriure’n. Coses que passen.