Les mil i una

Tant penso que no deuria estar tan mal triada com que em fa una mica de ràbia que hi hagi hagut la coincidència. Parlo de l’elecció de l’Amics per sempre com a fil musical per acomiadar en Juan Antonio Samaranch. El mateix tema va servir per donar l’últim adéu al meu germà, aviat farà 13 anys. Suposo que el toc olimpista era obvi en el cas del president d’honor del COI. Res a dir pel cantó esportiu, clar. Però el tuf ranci i feixista és el que em fa més basarda. És clar. La justificació que un bon dia va donar l’ara finat que hi havia milers de persones que havien ocupat càrrecs durant el franquisme és tan absurda com que jo ara volgués justificar que vull dedicar-me a delinquir perquè la crisi ha dut un increment de la delinqüència. Però vaja, que no és del passat d’en Samaranch, que volia escriure. Si no d’aquesta coincidència que ha fet que el dia que hauria estat el seu sant (Marc) m’ha donat per repassar el llistat de temes que van sonar en el funeral del meu germà. Crash Test Dummies, Kenny G, Mike Oldfield, la banda sonora de The piano… I el Cant dels ocells i les Paraules d’amor. I el Carreras i la Brightman entonant el Friends for life. L’Amics per sempre, vaja. Records d’un fet que em va fer madurar.

Encara el recordo no fa massa passejant per la redacció, saludant els uns i els altres, tot venint a portar documentació del seu darrer treball (més que notable, lloable fins i tot) de recerca històrica. Encara el recordo, no fa pas massa, en aquesta visita, com posava literalment a parir la direcció socialdemòcrata. La manera d’exercir la capacitat governamental. Qüestionant el tarannà usat i, també, algunes de les primeres decisions adoptades. És clar. Llavors, o fins llavors, del repartiment de premis n’havia quedat orfe. Fins al darrer moment l’havien situat en la pugna per ostentar una secretaria d’Estat. La d’Esports, probablement. No ha passat ni mig any que és ministre. I ara ja forma part del corró bartumeuista. Fins al punt que durant el Congrés de Turisme de Neu i de Muntanya celebrat a principi d’aquesta setmana a Ordino es va permetre, amb tot luxe de detalls, criticar la premsa obertament. Però no criticant-la perquè sí, que seria normal en un polític. En va arribar a qüestionar la selecció de continguts. L’elecció de les fotografies. Els titulars. Amb la mateixa mala folla que quan va ser director d’Esports. Fins fa poc era Claude Benet. Ara és Claudi. Ell, Claudi.