Llegeixo, com qualsevol lector, les aportacions cibernètiques que fan els usuaris de la pàgina electrònica del Diari. I al·lucino. De veritat. Ara resulta que per l’afer dels adhesius ‘AND’ els més dolents de tots són o els mossos o el Diari. Ningú no es para a pensar, per exemple, que potser no duent el distintiu incompleix una normativa que hauria de complir. Fantàstic. O sia, adverteixes que es pot sancionar per no dur l’enganxina i ets poc menys que un delinqüent. Curiós. Evidentment cap sanció de la policia catalana no posarà que la multa és per no dur l’adhesiu. En tot cas farà referència a l’incompliment de l’article 50.2.a del reglament de vehicles espanyol. Evidentment, els mossos no reconeixeran que els superiors els pressionen perquè recaptin més. I que la setmana passada, el divendres, preveient una massiva sortida de cotxes andorrans del Principat van tenir l’excusa per parar la guardiola. Va ser això. I tal dia farà un any. Que hi ha alguna entitat o empresa que es vol fer d’or amb la venda d’adhesius? És de cara dura, si es vol. Però és lícit, també. I el que és clar és que per molt lleig que sigui, la normativa diu que s’ha de dur. Jo el duc. I no m’agrada. Però circulo tranquil.
D’alt no en sóc. Tampoc massa baix. Però de centímetres, siguem sincers, no en vaig sobrat. Parlava d’altura, encara que mai no se sap. Pentino algunes canes i no sóc ni prim ni gras. És cert, els darrers temps, pel camí de la vida, hi he deixat alguns quilets. Ben deixats, diria. Danso bel·ligerant en el món del periodisme. I ara faig colzes, alguns, no pas molts, amb el dret. Tossut quan cal, flexible quan convé, miro de compaginar el seny i la rauxa. La responsabilitat amb la necessària irresponsabilitat meditada. Sempre dins uns paràmetres. Els meus. Potser errats. Però sempre, o gairebé, dins el rail d’aquella via que miro de seguir. Puc ser fred de portes cap en fora. Fins i tot arrogant. Distant. Dur de pelar. Res. Tot una màscara que es desfà com un glaçó de gel enmig del desert. Com un terròs de sucre en un vas de llet. La llet. Una de les meves begudes preferides. No bec si no és quelcom que no dugui alcohol. No fumo si no és per fúmer la pota alguns cops. Tant pocs com puc. Tants com, sovint, no voldria. Obertament tancat. Romànticament sensible. I per molt que m’hagin robat el cor, encara no hi ha qui em vulgui comprar en cos. I en ànima. Em vol, vostè? Em venc baratet. Tan sols al preu de l’amor.
Repasso alguns diaris per via electrònica. I topo amb un article d’un periòdic del país que parla, suposadament, de periodisme. Ho diu el titular. No vaig gaire més enllà. Només llegeixo algunes referències a les visites que els escolars fan, de tant en tant, a les redaccions dels diaris. I començo a pensar en com devem i deuen explicar als estudiants, potser futurs periodistes alguns, què és l’ètica periodística. Sí. Sé que hi haurà qui em tirarà la cavalleria per sobre. Ho sé. És el joc. En el periodisme no hauríem de deixar perdre valors com la constància, una certa dosi d’idealisme i mantenir-nos fidels a una línia. A uns principis, en certa manera. Per això crec que a alguns se’ls deu fer difícil explicar als estudiants que sempre volen estar al costat, i a favor, del poder. L’ostenti qui l’ostenti. I em demano, també, si és periodisme el periodisme sol·licitat. Que un senyor del Govern et truqui demanant-te, per exemple, que vol que li preguntis en una roda de premsa sobre el Madriu. I que tu, sense manies, compleixis l’ordre. Això passa, oi, en algun periòdic del país? Això és periodisme? Aquest és el periodisme que volem? Doncs benvinguts al periodisme sol·licitat. El poderiodisme.
Una bona part dels treballadors de la funció pública pateixen dificultats per poder arribar a final de mes en condicions econòmiques, com a mínim, decents. Així es desprèn de l’alt nombre de candidats funcionaris que concorren a les eleccions al consell d’administració de la CASS per la branca dels assalariats. La notícia sembla ben verosímil. El lead és contundent. I em porta a pensar que si ja fins ara l’òrgan de direcció de la CASS denotava poca confiança, a partir de les eleccions del proper 28 de juny encara en traspuarà menys. ¿Quants funcionaris s’havien interessat fins ara a regir els destins de la CASS així, de manera independent, com sembla que ho fan ara? ¿Hauria estat el mateix l’interès si el càrrec –que pot reportar al cap del mes una quantitat equiparable al sou mínim interprofessional– no tingués cap mena de remuneració? ¿Els funcionaris treballen per al país o el país ha de treballar per a ells? ¿Són conscients que, un cop més, ells solets, es posen en el punt de mira? Si realment un funcionari, que és l’únic que té la feina i el sou fix, ha d’anar a esgarrapar un seient a la CASS per arribar a final de mes… o és que estem molt malament o és que hi ha molta gasiveria solta. Penós.
