Escriure
Escriure no sempre és fàcil. Ni de bon tros. A voltes la inspiració falla. S’absenta. Et deixa de banda. El tràfec del dia a dia no sempre atorga a la ment el marge necessari per parar, temperar-se, rumiar, escriure. Teixir lletres, una darrera l’altra, no és només unir síl·labes, paraules. És quelcom més. M’agrada escriure, que volen que els digui. Posar sobre un full de paper o damunt una llibreta virtual com pot ser aquest bloc qualsevol cosa. Des de pensaments més banals a autèntics escrits (previsiblement) demolidors. M’agrada jugar amb les paraules i buscar-hi dobles lectures. Algun dia fins i tot vull escriure entre línies. No pas llegir-hi. Escriure. Qui m’hauria dit que m’hi guanyaria la vida fent de notari del present! Ara que m’hi paro a pensar ni tan sols recordo si de petit escrivia gaire. Estic convençut que no. Ni tan sols tenia grans dots d’imaginació. Jo volia ser metge. Volia curar patologies, sanar els malalts. No hauria servit. N’estic segur. Tampoc sé si serveixo gaire per això d’escriure. Però avui em venia de gust fer un petit homenatge a aquest ofici que potser no és el més vell del món. Però sí que serveix per dir coses belles. Per lligar mots. Per embastar versos.
Llapis
Els dits entrellacen
el llapis que guarda
les paraules que
et van aferrar a mi.
Estenc el paper
per deixar-hi el rastre
d’un silenci buit
ple de contingut.
Alço els ulls
per mirar els estels
i sense haver
escrit res
ho llegeixo tot.
