De les virtuts, per dir-ho així, del cap de Govern, Jaume Bartumeu, i el seu exèrcit a l’hora de relacionar-se amb la premsa canallesca ja n’han parlat a bastament molts dels meus companys. No hi incidiré. Tan sols deixar clar que tots ells, de casa meva o de qualsevol altra casa on la tirania socialdemòcrata (o millor dir, d’alguns presumptes socialdemòcrates) vulgui imposar el seu criteri sota amenaça d’aneu a saber què tenen el meu suport. Tot. Sense cap mena de fissura. Dit això em demano si l’esmentada tirania arriba només a la sorra, al sorral, o pretén arribar fins a les arenes movedisses. Fins a ficar-se de ple en un fangar. M’explico. Em diuen que en aquest moment de crisi i dificultat econòmica; en aquest període en què les administracions no només contenen si no que fins i tot retallen, el Govern ha fitxat un expert en rastrejar les xarxes socials i informar internament, cada dia o cada dos, de tot allò que es diu sobre Andorra, sobre el Govern, sobre el cap de Govern, sobre… vaja, tenir collats els dolents. I no només això. L’expert també crearia perfils falsos, inventats, en aquestes xarxes per anar posant dits a la nafra. Escalfar l’ambient. Burxar. Provocar. Algú en sap res?
Escriure no sempre és fàcil. Ni de bon tros. A voltes la inspiració falla. S’absenta. Et deixa de banda. El tràfec del dia a dia no sempre atorga a la ment el marge necessari per parar, temperar-se, rumiar, escriure. Teixir lletres, una darrera l’altra, no és només unir síl·labes, paraules. És quelcom més. M’agrada escriure, que volen que els digui. Posar sobre un full de paper o damunt una llibreta virtual com pot ser aquest bloc qualsevol cosa. Des de pensaments més banals a autèntics escrits (previsiblement) demolidors. M’agrada jugar amb les paraules i buscar-hi dobles lectures. Algun dia fins i tot vull escriure entre línies. No pas llegir-hi. Escriure. Qui m’hauria dit que m’hi guanyaria la vida fent de notari del present! Ara que m’hi paro a pensar ni tan sols recordo si de petit escrivia gaire. Estic convençut que no. Ni tan sols tenia grans dots d’imaginació. Jo volia ser metge. Volia curar patologies, sanar els malalts. No hauria servit. N’estic segur. Tampoc sé si serveixo gaire per això d’escriure. Però avui em venia de gust fer un petit homenatge a aquest ofici que potser no és el més vell del món. Però sí que serveix per dir coses belles. Per lligar mots. Per embastar versos.
Llapis
Els dits entrellacen
el llapis que guarda
les paraules que
et van aferrar a mi.
Estenc el paper
per deixar-hi el rastre
d’un silenci buit
ple de contingut.
Alço els ulls
per mirar els estels
i sense haver
escrit res
ho llegeixo tot.
