Per què s’acaben les coses?
Setmana dura, aquesta. A voltes costa remuntar el vol. Sobreposar-se als esdeveniments. Almenys, a alguns d’ells. De fet, fins i tot els bons esdeveniments hi ha cops que són difícils de gestionar. No cal ni pensar en aquells que no ho són tant. O que no ho són gens. Ni deixar-los de banda, sovint no es pot. Per això m’aferro a petites qüestions. Em truca un company per dir-me que li reculli uns papers. Que els hi deixi damunt la taula. Faig l’encàrrec. No tafanejo. Però sí llegeixo el títol de l’escrit. És un article de premsa. Repasso el titular i els subtítols. Per què s’acaba l’amor? Per què està amb la seva parella? Què el manté unit a ella? Què passaria si la relació s’acabés? Com la responsabilitza de la seva felicitat? Què guanya quan fa mal a la seva parella? Com li demostra que l’accepta com és? Tot són preguntes. Que m’enganxen. Qüestions que em fan tan mal com d’altres que hauria pogut llegir en aquesta recta final de setmana. Dura. Interrogants que me’n generen alguns d’altres. Si hi ha amor i respecte, si hi ha felicitat, si hi ha acceptació, si hi ha il·lusió, si hi ha complicitat… per què s’acaben les coses? De fet, encara millor (o encara pitjor): per què no comencen algunes coses?
