Els temps ho cura tot. Ho diu la dita. Però jo no hi he cregut mai gaire, en això. El temps hi pot ajudar. Però no té totes les atribucions, ell sol, per curar res. Encara més. Depèn de com, el temps, i més si és molt temps, pot fer més mal que bé. Això darrer ho tinc comprovat. Tampoc no sóc dels qui creu que cal recuperar el temps perdut. De temps se’n perd. I molt. Però voler fer després allò que no hem fet perquè estàvem obstinats en altres aventures, en altres merders, no és aconsellable. O almenys no ho aconsello pas jo. Cada cosa s’ha de fer al seu moment. I si no es fa quan suposadament toca, llavors val més renunciar-hi. Voler-ho tornar a buscar, a reprendre allò que havia d’haver estat i no va ser o que vam deixar escapar… pot ser nociu. Em refereixo al despilfarro. A voler recuperar el temps a tort i a dret. A no donar cap mena de treva ni facilitar cap marge de maniobra al temps perquè sembla que se’ns escapa. No crec ni que el temps ho curi tot ni que s’hagi de recuperar el temps perdut. Ara, sí que tinc clar que perdem temps. Molt. I, sobretot, confio molt en què, el temps, acaba posant les coses al seu lloc (que no vol dir curar-les). I fent evident el que potser ja ho era temps abans. Temps al temps, vaja.
És un dels ports d’Andorra. De les platges del Principat. Metafòricament, és clar. Perquè Cambrils és molt més. Feia molts temps que no hi treia el cap. Però em venia de gust fer-ho. I em continuarà de gust. No hi vaig ser pas massa estona. No hi anava a torrar-me. Ni a prendre el sol. Hi anava a passejar. A caminar per carrers i places que m’havien estat habituals. Comprar diaris, entrar a la llibreria on hi havia passat estones. Tot estava gairebé igual. O millor. O almenys és la sensació que en vaig tenir. Parlo de la zona més propera al port. De l’ajuntament cap avall. Diguem-ne l’espai més turístic. Vaig parar-me a pensar que érem diumenge per la tarda. Passades les 2. I que hi havia molts establiments oberts i d’altres de tancats. En tot cas, que cadascú, cada botiguer, cada comerciant, havia pogut triar. Sí. Ho sé. És la temporada alta, a Cambrils. Però em va fer pensar. I molt. I, sobretot, em va fer pensar molt el fet que no vaig veure pràcticament botigues descuidadament tancades. Algunes havien canviat d’objecte de negoci de dos anys ençà. Però encara estaven millor cuidades. Res de persianes rovellades ni botigues que no s’obririen l’endemà. Vaja, igual que a l’avinguda Meritxell.
Per molt que, alguns, ens intentin fer veure el contrari, la ciutadania, la petitíssima part de la ciutadania que pot estar interessat (o preocupat) amb allò que fan els polítics del Principat no es pot creure que realment vulguin anar a l’una. A desencallar la situació. A resoldre problemes. El front comú és virtual. La realitat, la que percep aquell qui no té una ment intrínsicament recargolada o interessada, és que de comú, més que un front, hi ha un frontó. Sigui qui sigui que digui alguna cosa rebota al cap de poca estona. Passen minuts, hores, dies… però tot torna a estar igual i res no sembla anar endavant com la crisi i la delicada conjuntura global recomanarien haver d’anar. Sincerament, voler fer una altra lectura del debat d’orientació política i dels moviments posteriors és pretendre ser més papista que el papa, esdevenir un optimista delictivament agosarat o autoenganyar-se. Autoenganyar-se per enganyar. No hi ha res pitjor que pensar que ara que fa calor i bon temps i s’obre la porta a les vacances no cal fer res. Que ja arribarà el setembre i potser la situació haurà canviat. O no, és clar. I res no canviarà en positiu si els polítics no hi dediquen una mica de seny i de feina.
Fa uns dies ho comentava amb una companya de feina. De fet, ella em va mig empènyer a escriure un dels posts anteriors. I mentre el redactava, somrient, li deia que l’endemà aquell escrit ja hi hauria qui se’l miraria pels quatre cantons. Buscant fins i tot allò que no hi hauria. Mirant de llegir entre línies, que es diu. Com volent-me controlar des de l’anonimat. Vigilant-me. Sóc conscient que això passa en alguns casos. Que hi ha qui des de l’altra banda de l’ordinador espera una nova aportació per mirar de saber. Per lligar caps. Com que ho sé, quan tinc ganes de dir, dic. Escric. És la manera. Però dient les coses pel seu nom. Que això d’inventar-se un correu electrònic i enviar una crítica rere l’altra, una injúria o un menyspreu em sembla molt poc curós. Justament, aquells que després més et retreuen una suposada falta d’ètica o de respecte o d’aneu a saber què són els primers que s’amaguen sota el parapet de l’anonimat per mirar de llançar merda contra aquell que no els cau bé. És una de les moltes coses dolentes que té l’avenç tecnològic. Tots estem sota control. Però jo no penso escriure entre línies. No em fa falta. I qui vulgui saber, que demani. Això sí, seguint les regles del joc. És clar.
