Escriure entre línies
Fa uns dies ho comentava amb una companya de feina. De fet, ella em va mig empènyer a escriure un dels posts anteriors. I mentre el redactava, somrient, li deia que l’endemà aquell escrit ja hi hauria qui se’l miraria pels quatre cantons. Buscant fins i tot allò que no hi hauria. Mirant de llegir entre línies, que es diu. Com volent-me controlar des de l’anonimat. Vigilant-me. Sóc conscient que això passa en alguns casos. Que hi ha qui des de l’altra banda de l’ordinador espera una nova aportació per mirar de saber. Per lligar caps. Com que ho sé, quan tinc ganes de dir, dic. Escric. És la manera. Però dient les coses pel seu nom. Que això d’inventar-se un correu electrònic i enviar una crítica rere l’altra, una injúria o un menyspreu em sembla molt poc curós. Justament, aquells que després més et retreuen una suposada falta d’ètica o de respecte o d’aneu a saber què són els primers que s’amaguen sota el parapet de l’anonimat per mirar de llançar merda contra aquell que no els cau bé. És una de les moltes coses dolentes que té l’avenç tecnològic. Tots estem sota control. Però jo no penso escriure entre línies. No em fa falta. I qui vulgui saber, que demani. Això sí, seguint les regles del joc. És clar.
