El temps
Els temps ho cura tot. Ho diu la dita. Però jo no hi he cregut mai gaire, en això. El temps hi pot ajudar. Però no té totes les atribucions, ell sol, per curar res. Encara més. Depèn de com, el temps, i més si és molt temps, pot fer més mal que bé. Això darrer ho tinc comprovat. Tampoc no sóc dels qui creu que cal recuperar el temps perdut. De temps se’n perd. I molt. Però voler fer després allò que no hem fet perquè estàvem obstinats en altres aventures, en altres merders, no és aconsellable. O almenys no ho aconsello pas jo. Cada cosa s’ha de fer al seu moment. I si no es fa quan suposadament toca, llavors val més renunciar-hi. Voler-ho tornar a buscar, a reprendre allò que havia d’haver estat i no va ser o que vam deixar escapar… pot ser nociu. Em refereixo al despilfarro. A voler recuperar el temps a tort i a dret. A no donar cap mena de treva ni facilitar cap marge de maniobra al temps perquè sembla que se’ns escapa. No crec ni que el temps ho curi tot ni que s’hagi de recuperar el temps perdut. Ara, sí que tinc clar que perdem temps. Molt. I, sobretot, confio molt en què, el temps, acaba posant les coses al seu lloc (que no vol dir curar-les). I fent evident el que potser ja ho era temps abans. Temps al temps, vaja.
