Rodo per Nagol, on algunes colles s’eixuguen el front quan els gotalls de suor ja els incomoden. Pleguen tabac. Toca. M’acosto a Sant Julià. Al bell mig del poble. El traginar dels veïns encara és prou serè. No hi ha pressa. I sense pressa enfilo carretera amunt. Direcció a Canillo. Hi ha rotondes perilloses, com la del quilòmetre zero, i massa obres, encara. Però es respira pau sota una capa de cel blau que m’emmiralla. Gaudeixo de l’ascens. Dels paratges. De la vista. I en arribar al bell mig de la primera de les parròquies, per extensió i per ordre protocol·lari, trenco cap al coll d’Ordino. S’ensuma natura. Es respira bellesa. La sinuositat dels revolts són una mena de joc de nens afrontada a ritme suau i obrint-se bé per no cremar massa pneumàtic. No cal. El negre de l’asfalt perd el seu sentit entre el blau cel i tota la gama de verds que ofereix la muntanya. Em meravella. Amunt. Fins a l’esplanada del roc del Quer on reposen els troncs de Jorge Du Bon. Més oxigen. Més bellesa. Pau i repòs. I després el descens. Tres quarts del mateix. Fins que hi ha qui s’acosta i fa: “Quantes coses tenim a Andorra, quina màgia. I no en gaudim. Ni ho sabem vendre prou bé” Paratges de silenci, de pau, de llibertat.
Andorra no és cap illa. En cap cas. Tampoc en violència domèstica. Fa temps que ho tinc clar. I si afloressin tots els casos que s’amaguen rere les llars del nostre petit país estic convençut que ens esparveraríem. Llegeixo que rere el darrer asassinat d’Escaldes hi havia diferències conjugals. Les diferències no són anormals, entenc. N’hi ha moltes d’irreconciliables, sí. Però el que em sembla alarmant és que s’arribi a l’extrem. A dur les divergències al camí del no retorn. Quanta immaduresa s’amaga rere moltes relacions! Cal assumir que hi ha coses, moltes, que s’acaben. Les prioritats, les necessitats, a voltes canvien. El que avui ens sembla adequat, fa deu anys no ho era. I a l’inrevés. L’evolució personal dels cònjuges no sempre és paral·lela. I tampoc l’avenç de la parella es dóna a l’uníson. De vegades les coses trontollen. Cal veure-ho. I acceptar-ho. I prendre decisions abans que la manca de respecte i de confiança s’apoderin de la relació. Quan això passa ja no hi ha diferències conjugals. Sovint no queda res. I ja no parlo d’estima. I encara menys d’amor fugisser. I forçar les situacions només condueix a la fredor, a la ignorància. A l’insult. I al maltractament. Penós.
Partint de l’axioma que mai no plou a gust de tothom, és obvi que la visita del Copríncep francès ha generat lloances i critiques. La fugacitat de l’estada al Principat de Nicolas Sarkozy va ser una premissa objectiva. Un element, si es vol dir així, prou fàcil de qüestionar. Si l’home visita les parròquies o saluda a més o menys autoritats això són figues d’un altre paner. I més aviat sense gaire rellevància. O la rellevància folklòrica que el mateix Sarkozy va assegurar que havia volgut evitar amb la seva presència a Andorra. Unes quantes setmanes abans del viatge hauria estat força crític amb el mandatari francès. Un cop passat l’acte… no va estar tan malament. Que ningú no s’enganyi: Sarkozy va venir a fer el seu paper. Una mica de cap d’Estat d’un Estat que li porta fluixa en el 95% de les ocasions i molt de president de la República. Perquè Sarkozy no va venir al Principat a passar l’estona, la poca estona que va ser en terra andorrana. Va venir a dir a tot el món, o com a mínim a Europa, que ell ja està fent els deures, o els està fent fer, als súbdits fiscals. Que es comprometi amb el Coprincipat i tot plegat és feina dels assessors. Que per això hi són. I per això ell és un polític de primer ordre.
