Les mil i una

Andorra no és cap illa. En cap cas. Tampoc en violència domèstica. Fa temps que ho tinc clar. I si afloressin tots els casos que s’amaguen rere les llars del nostre petit país estic convençut que ens esparveraríem. Llegeixo que rere el darrer asassinat d’Escaldes hi havia diferències conjugals. Les diferències no són anormals, entenc. N’hi ha moltes d’irreconciliables, sí. Però el que em sembla alarmant és que s’arribi a l’extrem. A dur les divergències al camí del no retorn. Quanta immaduresa s’amaga rere moltes relacions! Cal assumir que hi ha coses, moltes, que s’acaben. Les prioritats, les necessitats, a voltes canvien. El que avui ens sembla adequat, fa deu anys no ho era. I a l’inrevés. L’evolució personal dels cònjuges no sempre és paral·lela. I tampoc l’avenç de la parella es dóna a l’uníson. De vegades les coses trontollen. Cal veure-ho. I acceptar-ho. I prendre decisions abans que la manca de respecte i de confiança s’apoderin de la relació. Quan això passa ja no hi ha diferències conjugals. Sovint no queda res. I ja no parlo d’estima. I encara menys d’amor fugisser. I forçar les situacions només condueix a la fredor, a la ignorància. A l’insult. I al maltractament. Penós.