Paratges
Rodo per Nagol, on algunes colles s’eixuguen el front quan els gotalls de suor ja els incomoden. Pleguen tabac. Toca. M’acosto a Sant Julià. Al bell mig del poble. El traginar dels veïns encara és prou serè. No hi ha pressa. I sense pressa enfilo carretera amunt. Direcció a Canillo. Hi ha rotondes perilloses, com la del quilòmetre zero, i massa obres, encara. Però es respira pau sota una capa de cel blau que m’emmiralla. Gaudeixo de l’ascens. Dels paratges. De la vista. I en arribar al bell mig de la primera de les parròquies, per extensió i per ordre protocol·lari, trenco cap al coll d’Ordino. S’ensuma natura. Es respira bellesa. La sinuositat dels revolts són una mena de joc de nens afrontada a ritme suau i obrint-se bé per no cremar massa pneumàtic. No cal. El negre de l’asfalt perd el seu sentit entre el blau cel i tota la gama de verds que ofereix la muntanya. Em meravella. Amunt. Fins a l’esplanada del roc del Quer on reposen els troncs de Jorge Du Bon. Més oxigen. Més bellesa. Pau i repòs. I després el descens. Tres quarts del mateix. Fins que hi ha qui s’acosta i fa: “Quantes coses tenim a Andorra, quina màgia. I no en gaudim. Ni ho sabem vendre prou bé” Paratges de silenci, de pau, de llibertat.
