Fa dies que hi dono tombs. I no acabo de trobar el camí… perquè no se’m torni en contra. Sí, volia parlar del ‘cas Encuentra’. El cas del professor de religió-conseller general que va plegar després d’haver admès converses que no tocaven amb una menor. Primera constatació: quan admets un error és que l’has feta més grossa del que reconeixes. Segona constatació: molt ràpid va anar el patronat del col·legi Sant Ermengol en fer-lo fora. I en aquesta segona constatació hi vull incidir. Sí, ho sé, hi ha qui em dirà que criminalitzo. Que ens abonem contra la persona. Em sorprèn com costa fer entendre, molts cops, que no vaig contra l’home, en aquest cas. Si no contra els seus actes. Són reprovables del tot. Però jo no en tinc prou amb un acomiadament. Si jo tingués un fill estudiant al Sant Ermengol exigiria una assemblea extraordinària. I voldria saber exactament què ha motivat un comiat tan fulminant. Voldria que s’obrís una investigació interna. I saber fins on va arribar el professor. I si es va actuar amb prou diligència. Si se sabia què passava. Si és certa la rumorologia. O si no ho és. Jo no voldria que cap altre menor pugui tornar a tenir converses inapropiades amb el professor Encuentra.
Resulta que ara alguns comuns volen desfer allò que havien fet. Parlo de la confluència de sinèrgies amb el Govern en matèria de turisme. No sé si Andorra Turisme és una eina meravellosa. Ni si la gestió que s’hi fa és excel·lent. És més, el cim de la cúpula no em genera confiança. Gens ni mica. Però veig en la maniobra d’Andorra la Vella i d’Escaldes una pugna per forçar l’aclariment de les competències. Per posar l’executiu entre l’espasa i la paret. Per fer bandera de la retallada de despeses. Perquè no vull creure que un cònsol com Toni Martí, fart de parlar de la visió d’Estat, de la conjunció de serveis, vulgui tornar ara a la política del prospecte parroquial. Les parròquies, fora del país, no van enlloc. I la promoció turística ha de seguir una sola línia. Una única visió estratègica. Els comuns, durant molt temps, promocionalment han fet la guerra pel seu cantó. La coordinació és l’únic camí. I l’entesa entre administracions, necessària. En matèria de turisme igual que en d’altres matèries. Andorra Turisme, Govern, els comuns i els agents privats han de saber trobar el mecanisme per fer d’Andorra una veritable marca d’èxit. D’atracció turística. Hi ha qui ho té molt clar i hi creu.
Si haver-se carregat un hipotètic equip és un dels preus, en negatiu, que ha de pagar Jaume Bartumeu un cop ha accedit al Govern, l’altre pes que li pesa com una llosa és que, a voltes, no té assumit que governa. I no pas perquè no sàpiga donar ordres. No és això. Bartumeu és un home agre. Té sortides bones, sí. Però sovint es pot carregar la ironia intel•ligent per un excés de bilis. Massa mala llet. O que pixa fora de lloc, vaja. Intentar rebatre una opinió contrària al decret d’horaris comercials carregant contra el director general d’una estació d’esquí és voler matar pardals a canonades. El cap de Govern, d’Andorra o d’on sia, quan exerceix com a tal, no cal que pretengui deixar en evidència un tècnic d’un camp de neu. Són rangs diferents. I l’únic que ha fet és rebaixar-se. Un cop més. Que vulgui rebatre els cònsols, que juguen en la mateixa arena política, té un passi (encara que oblida que no és pas qüestió d’oposició perquè el color polític ha quedat molt diluït si no que els comuns tenen una visió diferent, altres prerrogatives a defensar i a la Taula de Turisme i Comerç ho van dir d’una forma ben clara i molt correcta). Però sovint Bartumeu es passa. El perden les formes. Queden fora de lloc.
Crisi a banda –que és un fet conjuntural i passatger–, i vist com passen els mesos i se succeeixen els esdeveniments, Jaume Bartumeu va engegar a rodar les seves possibilitats d’èxit governatiu cada vegada que va trepitjar, avorrir, aniquilar o digueu-li com es vulgui, cadascun dels companys de partit que ell temia que li poguessin fer ombra. Bartumeu va despullar el que podia ser un equip i ha bastit una nau amb moltes fuites que peca del mateix que els altres. O pitjor encara. Al seu vaixell, ara el de Govern, hi tenen cabuda tots els amics. S’hi fa espai per als coneguts. Als parents. Valguin més o valguin menys. Es reparteixen càrrecs o se’n creen de nous. I al costat d’anuncis de restriccions, per la porta del darrera van entrant. I el magatzem estatal cada cop està més ple. Com es deuen omplir de rates les bodegues d’una embarcació quan fa mala mar i hi ha fam. Bartumeu probablement deu ser un dels polítics més preparats del país. Encara. Però el devalua i fins i tot el deixa fora de lloc la construcció d’un entorn que només es pot atribuir a Ell, pare totpoderós. I això, que ningú no dubta que aprova (o no) fins als darrers detalls, l’únic que fa és posar en dubte la seva capacitat de bon govern.
