Havia volgut ser metge. Però no ho sóc. Probablement, no en tinc ni idea. Però ningú no em farà entendre que un pneumòleg pot fer una exploració ginecològica com aquell qui no vol la cosa. Aquests dies al Principat es jutja un pneumòleg que, en benefici de la pacient, és clar, jo diria que es va passar de frenada. Per ser suau. Metafòric. Ningú no em podrà fer empassar que entris a la consulta perquè tens dificultats per respirar i en surtis amb una sacsejada de més al parrús. Del pneumòleg, és clar. Puc arribar a comprendre que d’una exploració en pugui derivar una altra. Però que la faci l’especialista de torn. Al país encara hi ha ginecòlegs i ginecòlogues. I estic segur que en la majoria dels casos de les víctimes de l’acusat no hi havia la urgència que hi pot haver enmig del desert. Per això quan sé que oftalmòlegs, responsables d’urgències, algun exdirector mèdic o traumatòlegs en actiu d’aquest país justifiquen les pràctiques em fa basarda. I quan sento que un especialista en lesions medul·lars de la Vall d’Hebron o experts en pneumologia de l’hospital Germans Trias i Pujol també ho avalen només puc pensar que hi ha massa vagines en perill. I ells, tots homes. Tots espavilats. Uns enzes.
Puc estar del tot d’acord que fer pagar quelcom a algú per un fet del qual encara no se n’ha declarat la responsabilitat és del tot agosarat. Probablement, fins i tot jurídicament incorrecte. Del tot qüestionable. Sempre, és clar, que el tracte sigui per a tothom el mateix. Vaja, que vull pensar que el Govern no executa reclamacions als uns i en deixa d’executar als altres en funció d’amistats o parenteles. Parlo de l’afer de la cobertura de les despeses generades per un vessament de carburant que hi va haver a Arinsal. Més tard o més aviat s’hauran d’exigir responsabilitats. I les despeses no les haurà d’acabar assumint l’Estat perquè sortirà el responsable de la fuita. El que em sembla del tot inconcebible és que hi hagi qui no acudeixi a una comissió legislativa on es tracta la qüestió i sí que assisteixi a la sessió de Consell on s’acaba de debatre el cas. La Justícia haurà de dilucidar la responsabilitat de l’hotel on es va originar el vessament. Però l’advocada de l’hotel no pot voler resoldre el cas en tan que consellera general. Mal exemple ètic el de la consellera Bibiana Rossa. Mal exemple ètic el de l’advocada Bibiana Rossa. No es pot tenir un cap i voler-s’hi col·locar dos barrets.
Busco al diccionari què diu del terme constància. No és una definició gaire àmplia. De fet, no em sorprèn. Hi llegeixo: “Qualitat de constant, fermesa infrangible.” Per la mateixa regla de tres hauria d’acudir a revisar què vol dir constant. Hi trobo diverses accepcions. Em faig meves dues de concretes. La primera és la més genèrica. L’anoto: “Que no cessa d’ésser el mateix; ferm, perseverant.” La segona que transcric és la cinquena, diria, de les que ofereix el diccionari. És una accepció amb un component psicològic, pel que veig. “Tret o peculiaritat persistent en el curs de l’actuació d’una persona.” M’ho demano, consulto el diccionari, perquè fa dies que sé que no sóc gaire constant. Fa dies que no escric al bloc. I hi penso. Però no m’hi paro, a fer quatre ratlles. Constant. M’agrada ser-ho. I repasso si ho estic sent. No tant com m’agradaria. De fet, solc considerar la constància una virtut. Reviso novament la meva vida. Hi faig una ullada, tan sols. Com una mena de flaix. I si busco en què he estat constant els darrers anys només hi trobo una cosa: en estimar. En donar estimació. Llavors, a voltes, ja no sé si és una virtut, la constància. Saber estimar ho és. D’això n’estic ben segur.
Jugar a fet i a amagar. Sembla, a voltes, que és el joc preferit del cap de Govern. I del partit que li dóna suport. Segons com, és clar. Eleccions ara, eleccions després. Eleccions avançades. O res de calendari electoral. Tan sols pressupost, pressupost i pressupost. Una estratègia com una altra. Potser l’esperança, que diuen que és el darrer que es perd, de remuntar el vol després d’unes errades monumentals. D’unes decisions gens encertades. I uso termes suaus. Políticament molt correctes. Perquè si acudís al catàleg de termes jurídics per definir comportaments tipificats segurament també n’hi trobaria. L’alternativa no ha aportat res de nou. Ben al contrari. Maneres de fer prou conegudes. O encara pitjors. Situacions que els propis socialdemòcrates havien criticat dels seus antecessors i que ara continuen aplicant. I amb més crueltat i tot. I sense tants miraments. I tot plegat enmig d’una crisi de cavall. Per això, vista la situació política, s’imposa demanar al Govern qui sigui de mínims. Que toqui tantes poques coses com pugui. Que garanteixi un funcionament digne en el dia a dia. I que no desmanegui res més. L’únic camí, ara, és avançar les eleccions. I que triï el poble.
