Les mil i una

Jugar a fet i a amagar. Sembla, a voltes, que és el joc preferit del cap de Govern. I del partit que li dóna suport. Segons com, és clar. Eleccions ara, eleccions després. Eleccions avançades. O res de calendari electoral. Tan sols pressupost, pressupost i pressupost. Una estratègia com una altra. Potser l’esperança, que diuen que és el darrer que es perd, de remuntar el vol després d’unes errades monumentals. D’unes decisions gens encertades. I uso termes suaus. Políticament molt correctes. Perquè si acudís al catàleg de termes jurídics per definir comportaments tipificats segurament també n’hi trobaria. L’alternativa no ha aportat res de nou. Ben al contrari. Maneres de fer prou conegudes. O encara pitjors. Situacions que els propis socialdemòcrates havien criticat dels seus antecessors i que ara continuen aplicant. I amb més crueltat i tot. I sense tants miraments. I tot plegat enmig d’una crisi de cavall. Per això, vista la situació política, s’imposa demanar al Govern qui sigui de mínims. Que toqui tantes poques coses com pugui. Que garanteixi un funcionament digne en el dia a dia. I que no desmanegui res més. L’únic camí, ara, és avançar les eleccions. I que triï el poble.