Segueixo la nit electoral. La ràdio. La televisió. La xarxa telemàtica. Uns quants guanyen, molts més perden. Miro especialment els vencedors. I no puc deixar de mirar una mica més enllà. De pensar en tu. I sentir enyor. Enyorança. I, alhora, satisfacció. Com la teva. N’estic segur que també hauràs aclucat l’ull amb una sensació positiva. Pels resultats. Amb un sentiment que, més o menys, ha anat com volies. Segur que també has anat a dormir amb un cert neguit. Fins i tot, potser, molt neguit. Com el meu, en aquest cas. Recordo com encara no fa una setmana em vares empènyer a participar de la festa de la democràcia. Jo no ho tenia gens clar. I tu aquest cop, ves per on, no hi podies prendre part. Em vas convèncer ràpid. Tenies raó. Havia d’exercir el meu dret. I el meu deure. També per tu. I avui ja és l’endemà de les eleccions. L’urna no hi tindrà res a veure. Però també pot ser un dia important. Dur i difícil, potser. I si ara t’empenyo jo? Segurament, si tingués la capacitat d’empènyer-te, miraria de convertir aquesta duresa i aquesta dificultat en un exercici de realisme. De veure-hi clar. De voler començar de nou amb fermesa i il·lusió. De presa de decisions. Tens el meu vot. Però ara et toca a tu.
Ja n’hi havia prou. No caldran tres episodis agressius perquè, en el marc d’una relació domèstica, per dir-ho així, l’agressió sigui considerada delicte major. El delinqüent serà tractat com a tal des de la primera bufetada. Només faltaria. Aquest és un dels canvis legislatius proposats per tots els grups parlamentaris amb la voluntat de lluitar contra la violència de gènere. Segur que no n’hi haurà prou del tot. Per molt que es vulgui equiparar el maltractament psicològic al físic o que l’assetjament, fins i tot el telefònic, pugui arribar a tenir la mateixa consideració. Que la legislació doni eines per mirar d’aturar aquesta xacra és fonamental. Però encara és més necessari que tots plegats siguem conscients que la violència de gènere la podem tenir a la porta de casa. I que estiguem preparats per actuar. Per denunciar. Que siguem valents per dir que no tolerarem ni tan sols una paraula fora de lloc. Ni un crit. Ni un insult que vagi acompanyat d’aquella mirada d’odi que només els maltractadors gasten. I de la qual se’n vanaglorien. No parlo en genèric. M’hi poso jo el primer. Aturar aquesta xacra és cosa de tots. De tots els que no la suportem, és clar. La resta ja ens dóna prou feina.
M’hi he resistit durant una setmana. Però ja no puc més. Diumenge passat, després d’escoltar el Papa Ratzinger el primer impuls va ser dir-hi la meva. Més enllà de la simbòlica intervenció en català, no estic d’acord ni en l’enaltiment del matrimoni tradicional com a única forma vàlida d’unió ni, tampoc, de la prohibició absoluta de l’avortament que l’Església defensa. Que l’Església propugna. El segon impuls va ser no dir-ne res. De fet, a mida que m’he fet gran, l’Església cada cop m’ha quedat més lluny. I cada dia que passa crec que s’allunya una mica més. De fet, un és del Barça, l’altre és del Madrid i al tercer no li agrada el futbol. Amb l’Església deu passar el mateix: un hi creu, l’altre no i al tercer no li fa ni fred ni calor. Un va al cinema, l’altre a missa i el tercer prefereix gastar-se els calés amb senyores que fumen. Hi ha de tot. He resistit. Però avui dic prou. He llegit que una de les monges que va contribuir a fregar l’altar de la Sagrada Família va dir, textualment: “Vam fer la feina de forma joiosa i gratificant. Un home casat hauria d’estar orgullós de veure la seva dona netejant.” No hi diré gran cosa més. A mi que no m’hi busquin. El meu Déu deu ser el Cagum. La monja m’ho reafirma.
El debat, ara, més que nom té cognoms. A Espanya. El govern de l’Estat veí planteja una reforma de la legislació en matèria de Registre Civil. I sembla que s’enfonsa el món. Perquè el cognom patern no sempre mani, hi ha la proposta de l’odre alfabètic. I es genera un terratrèmol. De fet, si es vol, a l’Estat espanyol l’ordre tradicional dels cognoms es pot alterar. Més d’una parella ha tingut conflicte, per aquest fet. Alguns ho han resolt amb una moneda. Jo de dubte no en tindria cap. Si mai tinc un fill i la seva mare ho vol, el primer cognom serà el matern. Aquest és un no-debat que jo tinc resolt fa molts anys. Diria que des d’abans, fins i tot, que l’alteració del llinatge fos possible. Per a mi és com una mena de qüestió sentimental. De reconeixement a aquella persona que durant nou mesos durà el seu fill dins seu. Un fill és de la mare i del pare. Sí. Però aquest vincle natural que les dones poden viure és excels. I no exempt d’un cert risc. D’una certa dificultat. D’algunes renúncies. La mare és la mare. I en el sí de la parella ha de tenir un reconeixement diari. En el fons. Però també en la forma. O així m’ho sembla. Després, més enllà del temps d’embaràs i de l’ordre dels cognoms s’ha de compartir tot.
