Les mil i una

Ja n’hi havia prou. No caldran tres episodis agressius perquè, en el marc d’una relació domèstica, per dir-ho així, l’agressió sigui considerada delicte major. El delinqüent serà tractat com a tal des de la primera bufetada. Només faltaria. Aquest és un dels canvis legislatius proposats per tots els grups parlamentaris amb la voluntat de lluitar contra la violència de gènere. Segur que no n’hi haurà prou del tot. Per molt que es vulgui equiparar el maltractament psicològic al físic o que l’assetjament, fins i tot el telefònic, pugui arribar a tenir la mateixa consideració. Que la legislació doni eines per mirar d’aturar aquesta xacra és fonamental. Però encara és més necessari que tots plegats siguem conscients que la violència de gènere la podem tenir a la porta de casa. I que estiguem preparats per actuar. Per denunciar. Que siguem valents per dir que no tolerarem ni tan sols una paraula fora de lloc. Ni un crit. Ni un insult que vagi acompanyat d’aquella mirada d’odi que només els maltractadors gasten. I de la qual se’n vanaglorien. No parlo en genèric. M’hi poso jo el primer. Aturar aquesta xacra és cosa de tots. De tots els que no la suportem, és clar. La resta ja ens dóna prou feina.