Les mil i una

Fa un any més o menys que enmig d’una conversa vaig deixar anar el meu desig que el 2010 no fos igual que el 2009. Que el volia millor. Sembla ahir. Però ja han passat, si fa o no fa, 365 dies. I el 2010 no només no haurà estat igual que el 2009. Serà pitjor. Certament, hi ha qui em dirà que, per ara, tinc feina. Que, per ara, encara no necessito amoïnar-me del tot per arribar a final de mes. Fins i tot, aparentment , no ha passat res. De portes en fora potser no. Però de cos endins, el pitjor de tot és notar com una flama que fa caliu només en somort et va cremant. Et va consumint. El dolor més gran és saber-te pres dels sentiments, dels teus propis sentiments, i emmanillat per la nopresa de decisions. Embogeix veure com el temps se t’escapa de les mans perquè hi ha algú qui té el control del rellotge. Em sento enmig d’un joc del qual no en sé les regles ni me les volen explicar. Tinc la sensació d’estar en un oceà del qual per molt que nedi no en sortiré mai. No crec que el simple canvi d’un full de calendari suposi res. No hi he cregut mai. Però si l’arribada d’un nou any ha de portar quelcom d’aire fresc, que s’acabi ja. Que s’acabi ja el 2010 i totes les coses que s’hagin d’acabar. Siguin les que siguin. Però que s’acabin.