La felicitació
Fa uns mesos, en estrenar aquesta finestra, ja ho vaig advertir. El bloc seria meu. Sí, hi deixaria anar algunes de les meves opinions. Més reflexives uns dies, més atrevides d’altres. Però, sobretot, serien un reflex de la meva persona. Del meu jo. Em mostraria tal com sóc. Especialment, tal com sóc per dins. I l’interior són, en la immensa majoria de les ocasions, sentiments. Els darrers dies se m’han acostat alguns companys interessant-se per si em sento bé. D’altres no veuen la necessitat que mostri en públic certes debilitats. I, encara, uns tercers, he sentit veure’ls sorpreses de la suposada profunditat d’alguns dels apunts. Cadascú que es quedi amb allò que més li convingui. Sóc així. I no puc, molt sovint, amagar el que hi ha o fer veure allò que no sento. Tota aquesta introducció per acabar parlant de les felicitacions de Nadal. Potser fa dues dècades que em faig la meva. Aquest any no em sentia amb prou força per fer-la. Un grup de bons amics, però, van acabar empenyent-me per no permetre’m finalitzar l’any sense la postaleta. Vaig anar a dormir tard. Però els vaig fer el goig. O no. I va sortir el que va sortir. També en els missatges de felicitació nadalencs hi surten sentiments.
