Les mil i una

Conversa agradable. Sense pretensions. Sense cap altra pretensió que conversar. I de cop i volta una sentència. “Ets massa bo.” Potser tot és més senzill que això. No només és bondat. Si bondat hi ha. El cor batega. El cap veu passar algunes desenes d’imatges. De records. Sense solta ni volta. I al davant sona Mecano. I prenen forma les coreografies del musical ‘Hoy no me puedo levantar’. Alguns temes parlen de sentiments. De somnis impossibles. I de retrobaments que es donen quan un ja no hi pensava. “Et massa bo.” Torna a ressonar en el meu cap. No pas com un martell maliciós. Més aviat com l’alentador d’un somni. Com una prova per mirar de cercar just el contrari. Una actitud més malèvola, potser. I escric: “Mai no deixaré de ‘ser bo’. Ni de mirar de fer estar bé qui s’acosti. Ni d’escoltar qui em vulgui parlar. No hi ha pitjor mal que no ser sincer i honest amb un mateix. I no hi ha error més gran que estimar esperant sempre quelcom a canvi.” I penso, encara, que no hi ha mal més dolent que voler amagar la realitat. Defugir-la i no voler-la afrontar. Potser l’erro. I molt. Aneu a saber. Però no hi ha res que pugui construir-se i perdurar sobre la mentida. Sobre l’engany. Segur. I jo seré ‘bo’ o no seré.