Silenci
Tres mesos. Més o menys. Fa gairebé noranta dies que no treia el cap per aquesta finestra. Volgudament. Conscientment. Al seu dia, el primer dia, vaig escriure que aquesta atalaia virtual seria el meu jo. Que la majoria de dies, amb mil i un caràcters sense espais, el meu cor, el meu cap, la meva ànima, es reflectiria en paraules. Per això el silenci també parla. Sense mots però amb la veu alta. Sense lletres però amb tots els matisos possibles. Tres mesos. Noranta dies en què dins meu han passat moltes coses. Sense perdre el seny. Sense deixar de banda la racionalitat. Sense deixar de ser jo. O tornant a ser jo en alguns aspectes. Sé que, avui, les paraules potser diuen menys que el silenci. Que els silencis. Però a voltes també cal escriure línies perquè s’hi llegeixi entremig. Tres mesos en què no em venia de gust que aquells que a voltes, potser sovint, buscaven entre les meves línies poguessin furgar. Poguessin buscar motius o trobar excuses. Tres mesos per començar a redreçar més de tres anys. Però amb el mateix sentit de sempre. Jo hi sóc per a qui vulgui que hi sigui. Ja sigui amb silencis o amb paraules. Donant la ma o parant la galta. Però sempre mostrant la cara. Amb honradesa i sinceritat.
Sr. Solanelles, acaba el seu escrit dient: “amb honradesa i …”. Vostè no és un home honrat. Un home honrat és el que informa sense fer mal, un home honrat és que que no treu la morbosa foto d’un individu que és un ningú al pais i amaga la foto d’algú del pais amb pes social. un home honrat informa sense destruir, un home honrat no escriu noticies amb part de la veritat, tendenciosament, amb la finalitat de desacreditar. Vostè té una mala llet i un cinisme paranoic malaltís difícil de descriure.
Potser en aquests tres mesos hauras tingut temps de pensar en algú més que tu mateix. La resta de la gent també té sentiment, fills, familia i també patim. Si no hi has pensat, pensa-hi quan escriguis segons quines coses, amb la gracieta habitual. T’ho dic seriosament i amb respecte: pensa-hi, pensa que la resta també son persones, que no tot s’hi val. I si et pots estalviar algun sarcasme millor que millor.
Les teves paraules acostumen a estar ben triades, per dir tot allò que vols sense floritura. Els teus silencis són més densos i diuen més encara…això si, per qui vol escoltar el silenci, cosa difícil entremig del brogit habitual.
Petons, A
@alba
Alba, Carmona segons el mail, veig que vostè té dues grans virtuts: té la mesura exacta del que és honradesa i, alhora, els coneixements terapèutics necessaris com per, suposadament, fer-me un diagnòstic. Segurament vostè no ha parlat mai amb mi. Què hi farem. Només li pregaria que tingués l’honradesa d’exposar-me de quin cas o de quins casos està parlant. De quin individu que no és ningú al país, per exemple. En aquest bloc, habitualment parlo de mi. I del que m’envolta personalment. Més que no pas professional. Vostè toca, crec entendre, més aviat el vessant professional. I per això voldria que em situes. Per valorar fins a quin punt vaig tan errat. Gràcies.
També és senzill escriure mitges veritats amb ànim d´intoxicació teledirigit per segons quines persones.
No t´ensenyaren a la facultat ètica i moral?. Lo periodiste, per els que no ho sàpiguen, es deu a la veritat i fidelitat. Les noticies tenen que ser publicades tal qual. Sense ironies, sarcasmes i senceres. I com no, contrastades.
No es poden crear dubtes a dojo. Tal com explique l´xxx, “jo m´ho faria mirar” i més. Ja que vol ser advocat sigues més leial.
Bona tarda.
Sr. Solanelles,
Jo no tinc cap problema per identificar-me, però ningú està tan boig per posar-se en contra de seva. Em convertiria en un nou blanc a tirar i destruir, amb això, Sr. Solanelles surto “a priori” perdedor. Vostè em dona un miler de voltes amb mala llet, amb mala fe i amb maldat. Aquí a Andorra Vostè hi ha trobat una mina professional ja mai somiada. S’ha sabut posar on cal, a les ordres dels que cal, i, informar com cal. De ben segur que alguns dirigents de Repúbliques sudamericanes el fitxarien pel seu grau de competència i poder així perpetuar-se en el poder a costa de la mentida, la manipulació, el sarcasme i les mitges veritats.
Que tingui sort!!!
Quan més gent li diuen el que pensen, quan més constata que no cau bé, que transmet mala llet, males vibracions, vosté encara s’envaletona més, rollo “tots contra mí”, enlloc de reflexionar i mirar-se al mirall; i mira que ens 3 mesos dona per moltes “mirades!”. Em recorda a un entrenador de fútbol ….
No Sr. Solanelles, en absolut és res privat i li demano disculpes senceres si li ho ha semblat.
És estrictament profesional, el tratament de les notícies que al meu entendre destilen mala llet, ironia, sarcasme… Res més, li ben asseguro.
És curiós cap periodista del pais desperta tanta animositat. tenim bons periodistes els uns agraden més altres no tant, però la gran majoria tenen un denominador comú: es dediquen a informar objectivament, amb més o menys encert, més ben informats o menys, però informar al cap i a la fi.
Quant algú va d’intel·ligent i es pensa que informar és manipular als lectors, escampar mala llavor, subtilment, poc a poc, “Calumniez, calumniez; il en reste toujours quelque chose”… El llegim, oi tant, però som molts que sabem llegir, tenir criteri, coneixem el pais i les persones i també el coneixem a vostè malauradament…. Vostè té un poder per a sobre de molts dirigents de la classe política i sap molt bé com l’ha d’utilitzar i administrar.
No tenia la intenció de tornar a escriure per aquí, perquè ja no estic professionalment vinculat al Diari i, sobretot, perquè el Toni Solanelles no necessita de cap “Robin Hood” virtual que el vingui a salvar de comentaris malintencionats i carregats de mala llet. Si ho faig és perquè, llegint-los, se m’han inflat ben infladets, i perdó per la vulgaritat de l’expressió.
Com ja vaig publicar un dia (http://foraorbita.wordpress.com/2011/02/15/professionalitat/) és molt fàcil atacar un periodista. Els comentaris anònims que aquí poden llegir-se, que per cert, són de l’autoria d’una o com a molt dues persones, només poden ser fruit de dues coses: o bé de la ignorància més absoluta de com és el dia a dia de les persones que treballen al Diari d’Andorra, o bé d’aquell tòpic castellà que diu que “las verdades ofenden”.
Tots els qui ataqueu suposades informacions malintencionades o sarcasmes, haurieu de, com a mínim, explicar a què us esteu referint. Tal i com em va dir una bona amiga (andorrana, perquè no hi hagi dubtes), tots els països, encara que tinguin el grandiós honor de dir-se Principat d’Andorra, necessiten d’un Pepito Grillo. Si us molesta, per algun motiu serà.
Els mals del sentiments son el pitjor, no es poden controlar amb cap medicament, no dir-he res de nou, ja ho se, pero s’ha fer el dol, un dia, no saps com, aquest també acaba per ser a la fi un record.