La xacra de la violència de gènere
Si hi ha una cosa que em repugna és la violència de gènere. N’he escrit moltes vegades, d’aquesta qüestió. Però mai no és sobrer parlar-ne. No per fomentar-la. Ans el contrari. Per mirar d’eradicar aquesta xacra dels nostres temps. No ho suporto. No entenc com una persona que suposadament n’estima una altra pot arribar a sotmetre-la fins a l’extrem. A anul·lar-la. Em costa d’assumir com algú que pot ser menyspreat, menyspreada en la violència vers les dones, pot aguantar el que faci falta. Immòbil. I deixar-se portar i clavar el genoll davant l’altre justificant, massa vegades, l’actitud del maltractador i culpant-se a si mateixa del foment d’una agressió a voltes mortal. Sempre, en tot cas, gratuïta. La feina m’ha dut a conèixer més d’una i de dues dones que viuen autèntics calvaris. Però l’assumeixen. L’interioritzen com una part més del seu jo. La vida m’ha dut a compartir experiència malèvoles o a escoltar testimonis esfereïdors. Divendres es commemora el Dia internacional contra la violència de gènere. Un dia més per alçar la veu i dir prou. Per mirar als ulls de l’agressor i dir-li: “fins sempre”. Perquè si pensem que aquesta batalla no ens pertoca, ens quan perdem la guerra.
Em sembla bé el que dius Toni i penso com tu. Però crec que bàsicament la culpa no és d’aquestes dones… Imagina una dona amb fills, que deèn pràctica o totalment del marit, on va? què fa amb els nens? qui l’ajuda? qui li donarà un llit i menjar? Entenc que no diguin rès pobres… No se senten segures perquè realment NINGÚ els dona seguretat de debò. A vegades he pensat que com a dones, hauriem d’anar arraconant diners poc a poc durant anys, per si un dia passen coses com aquestes…..i no dubtis que jo ho faré. De què serveix que hi hagi en tot un any, un dia dedicat a les dones si als homes la justícia no els hi fa rès de rès? En fi, això seguirà i seguirà…
Hola Toni,
he llegit “La transcripció d’una conversa amb una dona maltractada”.
Realment m’és impossible d’entendre el genere humà.
Salutacions.
M’alegro sempre quan trobo homes que pensen que aquest problema social va amb ells i que s’han d’implicar per eradicar aquesta xacra social, per que és la única via per trobar solucions. La violència de gènere és un fenòmen molt complex, però la socialització patriarcal de la dona és el primer pas per que després accepti l’home com un superior. Gràcies per la manifestació.
Felicitats per l’article. El problema més greu, és que, la majoria dels homes no pensen que per controlar el que creuen que es seu… estiguin maltractant. La majoria de les dones, també creuen que el marit controla la situació… perque l’estima molt i aixó que em diu o em fa, no és exactament maltracte, perque no em pega. Es un problema de mentalitat. Ens ensenyen de petits a defensar i cuidar tot el que es nostre, però potser, no ens expliquen bé el concepte de “nostre”. També ens ensenyen que el maltracte és quan fas mal físic… Per desgràcia, es pitjor el mal psicològic i és aquest, el que desgraciadament, està més estés.
Hola Toni
Jo en les meves pròpies carns he sentit aquesta situació i puc dir que mai s’acabarà si no canvien moltes coses, desgraciadament no es realitza massa defensa per les dones en aquesta situació…
Al meu cas vaig rebre una sentencia gaire be dos anys desprès dels fets i per recuperar els mobles, la roba i totes les meves pertinències vaig tenir la sentencia desprès de 4 anys, una sentencia que no em serveix de res ja que aquesta “persona” havia marxat del país, pero dins de tot soc afortunada!
No ni ha justícia fins que no niha un cadàver. TRIST però cert.