Si hagués de demanar perdó per tot allò que, subjectivament, a un altre no li ha agradat haver de llegir –simplement pel fet que no li ha agradat, res més–, em passaria els dies repartint perdons. Alhora, però, els hauria de sol·licitar, jo, de totes aquelles persones que, molt sovint escudant-se en l’anonimat, fàcilment cauen en l’insult o en les acusacions sense fonament objectiu. Dic això per la revolada que va generar la primera redacció de la ganivetada mortal que signada per mi va aparèixer, ben aviat, dijous al matí, al portal electrònic del Diari. Vaig estar desencertat. Cal admetre-ho. I com que parlo d’una qüestió prou delicada, avui els mil i un caràcters sense espais es convertiran en molts més. Em saltaré una premissa per guanyar-ne d’altres. Ho espero. Encara que sóc conscient que els ‘hooligans’ del criticar per criticar tornaran a encendre la flama per mirar de cremar algunes naus més. És el preu que un paga (i que accepto com a part del joc) pel fet de tenir una feina pública. Per donar la cara. Per ser sincer. I per no amagar-se sota sigles o correus electrònics inventats.
Sí, vaig estar desencertat quan, just escriure que una persona havia mort apunyalada, vaig associar directament aquesta al suposat passat conflictiu que tenia. Com si fos l’adjectiu del difunt. O el cognom. Una errada, una desconsideració, si es vol, de la qual els companys em van fer adonar i que admeto sense excuses. De vegades no estem prou fins, aquells que escrivim. No trobem el terme adequat o, simplement, no disposem de tots els detalls que ens haurien de permetre fer-nos una millor composició de lloc. Reitero, no busco justificacions. Però sí que trobo que cal explicar-se i, alhora, i ja ho aviso, posar per escrit la meva opinió. Amb noms i cognoms. Sense amagar-me. Com mai no ho faig en l’exercici de la meva professió. Altra volta, crec, tampoc no seria professional. O, almenys, no seria honest amb la meva manera d’entendre la feina que, sense voler-ho, vaig començar a exercir quan encara anava en calça curta.
Quan una persona mor, mor i no cal acompanyar-la d’adjectius. Certament. O sia, que venir a escriure que arran d’una baralla i una ganivetada havia mort un jove amb antecedents de conflictivitat, per molt que esmentés que ho deien fonts policíaques, que de fet, és del poc que va transcendir a primera hora del matí de dijous, no és encertat. Si aquesta frase necessita una disculpa, com segurament ho demanda la gent que coneixia el difunt, la seva família, l’ofereixo. Sense manies. Sense embuts. Ara: en el context de la informació s’havien d’haver suprimit determinats elements? Jo em demano, per què alguns dels comentaristes anònims s’esgarrifen, increpen i arriben a insultar perquè es parli del suposat passat conflictiu dels uns i, en canvi, no tenen miraments per retreure que els altres eres ‘sudaques’ com si això fos una etiqueta dolenta? Un delicte. Com diria l’expressió, o tots moros o tots cristians.
Amb les dades inicials de què es disposava –la policia no va emetre cap comunicat oficial dels fets fins passades les 7 de la tarda del dijous, o sia, 16 hores després del succés mortal a Santa Coloma– poc se sabia de com havien anat les coses i el que quedava clar és que hi havia hagut una baralla, una ganivetada, un mort (que inicialment es considerava resident) i que aquesta persona ja era ‘coneguda’ per la policia. Havia transcendit que dos dels implicats eren sud-americans però era clar, també, que la batussa no havia tingut un component ni racista ni xenòfob. Vaig estar desencertat, doncs, en ajuntar, en la primera frase, mort, jove i conflictiu. En l’edició electrònica. L’edició en paper contenia molts més detalls i, crec, responia fidedignament al que havia passat. Sincerament, si hi havia hagut una baralla, havia d’ometre que tres dels quatre inicialment implicats tenien antecedents policíacs per haver participat anteriorment en actes similars? Què és més important, per dir-ho d’alguna manera, en un cas com aquest: que hi participessin persones amb un caràcter tendent a ficar-se en embolics o que hi participessin dos peruans? Que potser és que tots els peruans són busca-raons? Crec que ho deuen poder ser en el mateix grau que els andorrans, els espanyols o els habitants de Sibèria.
Al llarg del dia es van anar confirmant noves dades. I, certament i com el Diari va publicar, un dels dos agressors últims (i ho escric així perquè en aquesta batussa tots els implicats són agressors) tenia antecedents, entre altres, per furts amb força. Amb condemnes judicials fermes i tot. Jo no vaig estar inicialment encertat, ho torno a reiterar. Però el primer que em passa pel cap davant certes reaccions, davant certes actituds, quan em poso o em miro de posar en la pell dels amics o familiars (i no dic res de nou, perquè fins i tot en algun bloc d’aquests escrits amb veritable mala llet i plens d’injúries, calúmnies i altres ja ho han escrit obertament; a mi també m’ha tocat passar per la mort violenta d’un familiar ben directe, encara que és molt diferent un suïcidi que un homicidi) és si el més important que té un a fer quan ha perdut un ésser estimat és mirar el Diari per ‘estripar-ne’ el contingut i qui l’escriu. Legítim ho és, que quedi clar. Però jo tindria molta altra feina abans. I més encara quan, per exemple, una simple recerca a la pàgina electrònica del BOPA et pot donar detalls que n’hi ha que s’enceguen a no veure. Pel dolor. D’acord. Però que hi són. Que ja ho diuen que, sovint, massa sovint, qui més crida és qui més arguments té per haver de callar.
El meu condol a la família del difunt. El meu encoratjament a la policia i la Justícia perquè facin la seva tasca el millor possible i adoptin la solució més ajustada a Dret per a cadascun dels intervinents en els fets. I el meu més sentit desig que actes com aquests no els hagi de tornar a escriure, a reflectir, ni a la web del Diari ni en cap de les seves pàgines.
