Les mil i una

Encara no ens tocarien els sous

tsolanelles — Wed, 08 Feb 2012 19:51:54 +0000

Aberrant, indignant, insultant, ant, ant, ant. Fora de lloc, fora de mida, pixar fora de test, fora, fora, fora. Això dels cònsols, dels salaris, i més aviat d’algunes cònsols, no té nom. Jo no sé si a aquestes alçades a Escaldes i a Sant Julià, i en general a tot el país, els càrrecs públics són conscients que els ha triat el poble que, en molts casos, no arriba a final de mes. I si hi arriba, no ho fa menjant sis cops al dia i mantenint tres cases. Si durant la campanya els candidats a cònsol haguessin dit realment el que volien cobrar segur que molts no haurien votat l’opció que van votar. Sí, és cert. La política ha d’estar remunerada. Però els polítics no tenen dret a pixar-se a la nostra boca i pretendre que els riguem les gràcies o, com a mínim, que no els diguem el nom del porc. És clar que hi ha tantes classes de polítics com tipologies de persona. Evidentment, i com arreu, acaben pagant justos per pecadors. Com passa, sense anar més lluny, a la Funció Pública. Hi ha funcionaris de moltes menes. D’acord. Però Trini Marín (fer marxa enrere és perillós) i Montse Gil els han donat metralla per massacrar-los. Ens han donat tota classe d’artilleria. Si ens han de tocar els sous primer que donin exemple.

La xacra de la violència de gènere

tsolanelles — Tue, 22 Nov 2011 09:37:44 +0000

Si hi ha una cosa que em repugna és la violència de gènere. N’he escrit moltes vegades, d’aquesta qüestió. Però mai no és sobrer parlar-ne. No per fomentar-la. Ans el contrari. Per mirar d’eradicar aquesta xacra dels nostres temps. No ho suporto. No entenc com una persona que suposadament n’estima una altra pot arribar a sotmetre-la fins a l’extrem. A anul·lar-la. Em costa d’assumir com algú que pot ser menyspreat, menyspreada en la violència vers les dones, pot aguantar el que faci falta. Immòbil. I deixar-se portar i clavar el genoll davant l’altre justificant, massa vegades, l’actitud del maltractador i culpant-se a si mateixa del foment d’una agressió a voltes mortal. Sempre, en tot cas, gratuïta. La feina m’ha dut a conèixer més d’una i de dues dones que viuen autèntics calvaris. Però l’assumeixen. L’interioritzen com una part més del seu jo. La vida m’ha dut a compartir experiència malèvoles o a escoltar testimonis esfereïdors. Divendres es commemora el Dia internacional contra la violència de gènere. Un dia més per alçar la veu i dir prou. Per mirar als ulls de l’agressor i dir-li: “fins sempre”. Perquè si pensem que aquesta batalla no ens pertoca, ens quan perdem la guerra.

De desencerts i altres qüestions

tsolanelles — Sun, 25 Sep 2011 11:31:18 +0000

Si hagués de demanar perdó per tot allò que, subjectivament, a un altre no li ha agradat haver de llegir –simplement pel fet que no li ha agradat, res més–, em passaria els dies repartint perdons. Alhora, però, els hauria de sol·licitar, jo, de totes aquelles persones que, molt sovint escudant-se en l’anonimat, fàcilment cauen en l’insult o en les acusacions sense fonament objectiu. Dic això per la revolada que va generar la primera redacció de la ganivetada mortal que signada per mi va aparèixer, ben aviat, dijous al matí, al portal electrònic del Diari. Vaig estar desencertat. Cal admetre-ho. I com que parlo d’una qüestió prou delicada, avui els mil i un caràcters sense espais es convertiran en molts més. Em saltaré una premissa per guanyar-ne d’altres. Ho espero. Encara que sóc conscient que els ‘hooligans’ del criticar per criticar tornaran a encendre la flama per mirar de cremar algunes naus més. És el preu que un paga (i que accepto com a part del joc) pel fet de tenir una feina pública. Per donar la cara. Per ser sincer. I per no amagar-se sota sigles o correus electrònics inventats.
Sí, vaig estar desencertat quan, just escriure que una persona havia mort apunyalada, vaig associar directament aquesta al suposat passat conflictiu que tenia. Com si fos l’adjectiu del difunt. O el cognom. Una errada, una desconsideració, si es vol, de la qual els companys em van fer adonar i que admeto sense excuses. De vegades no estem prou fins, aquells que escrivim. No trobem el terme adequat o, simplement, no disposem de tots els detalls que ens haurien de permetre fer-nos una millor composició de lloc. Reitero, no busco justificacions. Però sí que trobo que cal explicar-se i, alhora, i ja ho aviso, posar per escrit la meva opinió. Amb noms i cognoms. Sense amagar-me. Com mai no ho faig en l’exercici de la meva professió. Altra volta, crec, tampoc no seria professional. O, almenys, no seria honest amb la meva manera d’entendre la feina que, sense voler-ho, vaig començar a exercir quan encara anava en calça curta.
Quan una persona mor, mor i no cal acompanyar-la d’adjectius. Certament. O sia, que venir a escriure que arran d’una baralla i una ganivetada havia mort un jove amb antecedents de conflictivitat, per molt que esmentés que ho deien fonts policíaques, que de fet, és del poc que va transcendir a primera hora del matí de dijous, no és encertat. Si aquesta frase necessita una disculpa, com segurament ho demanda la gent que coneixia el difunt, la seva família, l’ofereixo. Sense manies. Sense embuts. Ara: en el context de la informació s’havien d’haver suprimit determinats elements? Jo em demano, per què alguns dels comentaristes anònims s’esgarrifen, increpen i arriben a insultar perquè es parli del suposat passat conflictiu dels uns i, en canvi, no tenen miraments per retreure que els altres eres ‘sudaques’ com si això fos una etiqueta dolenta? Un delicte. Com diria l’expressió, o tots moros o tots cristians.
Amb les dades inicials de què es disposava –la policia no va emetre cap comunicat oficial dels fets fins passades les 7 de la tarda del dijous, o sia, 16 hores després del succés mortal a Santa Coloma– poc se sabia de com havien anat les coses i el que quedava clar és que hi havia hagut una baralla, una ganivetada, un mort (que inicialment es considerava resident) i que aquesta persona ja era ‘coneguda’ per la policia. Havia transcendit que dos dels implicats eren sud-americans però era clar, també, que la batussa no havia tingut un component ni racista ni xenòfob. Vaig estar desencertat, doncs, en ajuntar, en la primera frase, mort, jove i conflictiu. En l’edició electrònica. L’edició en paper contenia molts més detalls i, crec, responia fidedignament al que havia passat. Sincerament, si hi havia hagut una baralla, havia d’ometre que tres dels quatre inicialment implicats tenien antecedents policíacs per haver participat anteriorment en actes similars? Què és més important, per dir-ho d’alguna manera, en un cas com aquest: que hi participessin persones amb un caràcter tendent a ficar-se en embolics o que hi participessin dos peruans? Que potser és que tots els peruans són busca-raons? Crec que ho deuen poder ser en el mateix grau que els andorrans, els espanyols o els habitants de Sibèria.
Al llarg del dia es van anar confirmant noves dades. I, certament i com el Diari va publicar, un dels dos agressors últims (i ho escric així perquè en aquesta batussa tots els implicats són agressors) tenia antecedents, entre altres, per furts amb força. Amb condemnes judicials fermes i tot. Jo no vaig estar inicialment encertat, ho torno a reiterar. Però el primer que em passa pel cap davant certes reaccions, davant certes actituds, quan em poso o em miro de posar en la pell dels amics o familiars (i no dic res de nou, perquè fins i tot en algun bloc d’aquests escrits amb veritable mala llet i plens d’injúries, calúmnies i altres ja ho han escrit obertament; a mi també m’ha tocat passar per la mort violenta d’un familiar ben directe, encara que és molt diferent un suïcidi que un homicidi) és si el més important que té un a fer quan ha perdut un ésser estimat és mirar el Diari per ‘estripar-ne’ el contingut i qui l’escriu. Legítim ho és, que quedi clar. Però jo tindria molta altra feina abans. I més encara quan, per exemple, una simple recerca a la pàgina electrònica del BOPA et pot donar detalls que n’hi ha que s’enceguen a no veure. Pel dolor. D’acord. Però que hi són. Que ja ho diuen que, sovint, massa sovint, qui més crida és qui més arguments té per haver de callar.
El meu condol a la família del difunt. El meu encoratjament a la policia i la Justícia perquè facin la seva tasca el millor possible i adoptin la solució més ajustada a Dret per a cadascun dels intervinents en els fets. I el meu més sentit desig que actes com aquests no els hagi de tornar a escriure, a reflectir, ni a la web del Diari ni en cap de les seves pàgines.

Silenci

tsolanelles — Fri, 19 Aug 2011 22:11:51 +0000

Tres mesos. Més o menys. Fa gairebé noranta dies que no treia el cap per aquesta finestra. Volgudament. Conscientment. Al seu dia, el primer dia, vaig escriure que aquesta atalaia virtual seria el meu jo. Que la majoria de dies, amb mil i un caràcters sense espais, el meu cor, el meu cap, la meva ànima, es reflectiria en paraules. Per això el silenci també parla. Sense mots però amb la veu alta. Sense lletres però amb tots els matisos possibles. Tres mesos. Noranta dies en què dins meu han passat moltes coses. Sense perdre el seny. Sense deixar de banda la racionalitat. Sense deixar de ser jo. O tornant a ser jo en alguns aspectes. Sé que, avui, les paraules potser diuen menys que el silenci. Que els silencis. Però a voltes també cal escriure línies perquè s’hi llegeixi entremig. Tres mesos en què no em venia de gust que aquells que a voltes, potser sovint, buscaven entre les meves línies poguessin furgar. Poguessin buscar motius o trobar excuses. Tres mesos per començar a redreçar més de tres anys. Però amb el mateix sentit de sempre. Jo hi sóc per a qui vulgui que hi sigui. Ja sigui amb silencis o amb paraules. Donant la ma o parant la galta. Però sempre mostrant la cara. Amb honradesa i sinceritat.

El web

tsolanelles — Mon, 23 May 2011 13:17:15 +0000

Fa una setmana que els nous ministres van jurar el càrrec. Fa una setmana que la pàgina electrònica www.govern.ad està fora de servei. És evident, la solució tampoc no passa per connectar el lloc web oficial amb la pàgina personal del candidat escollit per liderar la política governamental. No és això. Però no entenc com és que calgui tenir inutilitzat un espai electrònic durant tant temps. Sense ser-ne un expert, crec que la tecnologia possibilita fer canvis graduals, deixar sense efecte aquells espais sotmesos a canvis ineludibles i preparar els nous espais off-line. És a dir, simulant la connexió, simulant que estàs en actiu sense estar-ho. A l’època en què som, que un govern tingui la pàgina fora de servei per una qüestió de manteniment sembla impensable. Potser els càrrecs tècnics no sabien que hi hauria canvi d’executiu. De persones i de noms. De fet, i sense anar més lluny, a la pàgina electrònica del Consell General, que molt sovint fa el ruc parlant malament, ningú no ha hagut de deixar la pàgina aturada per renovar el nom dels 28 consellers. O dels 26 consellers i el síndic i la subsíndica. Que un govern estigui fora de servei, encara que sigui per la xarxa, no és un bon símptoma.

El bloc

tsolanelles — Sun, 10 Apr 2011 12:24:08 +0000

M’escriu un amic. Per una d’aquestes xarxes socials virtuals que tinc descuidades. Se m’acaben fent pesades, ves. Em retreu que tinc el bloc abandonat. Que fa dies que no hi escric res. Que si tot és producte de la campanya electoral. Certament, fa molts dies que no hi escric res. I de ben segur que no és per falta de material per fer-ho. Ni de bon tros. Vaig cansat, encara. No dono a l’abast. Per feina, per estudis, per qüestions més personals. No m’ho atrapo tot. I quan un no s’ho atrapa tot no acaba fent res bé. En sóc conscient. Però sí. La precampanya, la campanya i les eleccions, i les posteleccions m’han tingut ocupat. Distret. Encara impregnat per la fal·lera taronja, les estones de minirelax de què he pogut disposar m’he estimat més dedicar-les a qui m’aprecio. A qui m’estimo. A compartir estones i neguits. Propostes i vivències. Hi tinguis la relació que hi tinguis, quan un té referències vitals molt clares crec que s’hi aboca. Espero no parlar només per mi. I tot plegat em fa pensar que les xarxes socials han revolucionat el món, que parlar-escriure en un bloc és meravellós, però que no hi ha res com mirar als ulls d’una persona i poder-hi compartir moments sempre inoblidables.

El criteri

tsolanelles — Sat, 12 Feb 2011 22:38:39 +0000

Les justificacions no m’agraden. I parlar gaire de la meva feina, del rerefons de la meva feina, tampoc. Però de vegades cal. Segur que alguns lectors s’hauran sobtat de veure com en pocs dies el Diari ha passat de no posar el nom del pneumòleg processat i ara condemnat en primera instància per abusos a quatre pacients a deixar clar que es tracta del doctor Jordi Roig. De publicar fotografies amb la cara pixel·lada a mostrar-les sense cap mena de ‘protecció’. Que quedi clar, si no es tracta d’una persona de rellevància pública, que apareix en l’àmbit públic i que fa quelcom que té repercussió pública, la norma és no posar el nom i cognom per moltes sospites que hi hagi sobre ell. Només quan hi ha una condemna ferma (la que dicta el Tribunal Superior o aquella contra la qual l’afectat ja no hi recorre) s’identifica el processat, el condemnat. El doctor Roig ofereix un servei públic però des de l’àmbit privat. Per tant, ni després de la sentència del Tribunal de Corts no calia esmentar qui era. Fins que ell mateix i els seus advocats defensors van enviar un comunicat de premsa anunciant que la defensa recorria la condemna inicial. Va ser la pròpia defensa qui no va dubtar de parlar obertament de Jordi Roig (i no pas del pneumòleg processat, per exemple). Si és l’afectat qui es posa a la palestra pública ja no cal mantenir el criteri. Nom i cognoms. I fotografia. El rigor ha de perdurar. També la prudència. Però ja no és necessari evitar identificar una persona que pot acabar sent absolta. De moment no és el cas. I això ja no forma part del criteri periodístic. Però el tarannà personal em porta a celebrar la sentència. I a deixar sobre la taula una reflexió: si s’inhabilita algú, un metge per exemple, perquè no pugui dur a terme la tasca professional que li ha servit o amb la qual ha comès un delicte, aquesta inhabilitació no s’hauria d’estendre arreu? Vaja, que pot arribar a ser possible que un es passi de la ratlla a Andorra la Vella i tingui la porta oberta a poder-se continuar passant de la ratlla, per exemple, a Barcelona? Avui m’he passat dels mil i un caràcters. En sóc conscient. Però els criteris prou valen una explicació. O així ho crec.

L’esperit del pressupost

tsolanelles — Tue, 25 Jan 2011 22:47:24 +0000

El joc pressupostari és malèvol. El Govern ha usat la previsió comptable com si d’una arma es tractés per mantenir-se al poder o per segrestar algunes potestats parlamentàries. L’ha utilitzat políticament, s’entén. Que recórrer per segon any consecutiu a l’aplicació de dotzenes parts tindria conseqüències i, probablement, envairia competències legislatives era evident. Tan evident com que la majoria de textos legals permeten trobar forats on sustentar una argumentació que no era la inicialment prevista. Dit d’una altra manera: el reglament que prorroga el pressupost segurament que des de la vessant financerojurídica és impecable. El que passa és que les decisions polítiques, l’actitud política també hi fa. I molt. I aquí l’executiu ha volgut tibar la corda fins a trencar-la. Ningú no pot obviar que en la interpretació de les normatives legals cal, també, sentir l’esperit del legislador. I l’esperit del legislador quan va fixar els termes de les dotzenes parts era, justament, que no succeís el que ha succeït. Que l’Estat no podia estar dos exercicis sense pressupost. Però el Govern s’ha passat l’esperit pel folre i ha optat per una altra tàctica. N’hi diuen per collons.

Ser ‘bo’ o no ser

tsolanelles — Mon, 24 Jan 2011 01:46:25 +0000

Conversa agradable. Sense pretensions. Sense cap altra pretensió que conversar. I de cop i volta una sentència. “Ets massa bo.” Potser tot és més senzill que això. No només és bondat. Si bondat hi ha. El cor batega. El cap veu passar algunes desenes d’imatges. De records. Sense solta ni volta. I al davant sona Mecano. I prenen forma les coreografies del musical ‘Hoy no me puedo levantar’. Alguns temes parlen de sentiments. De somnis impossibles. I de retrobaments que es donen quan un ja no hi pensava. “Et massa bo.” Torna a ressonar en el meu cap. No pas com un martell maliciós. Més aviat com l’alentador d’un somni. Com una prova per mirar de cercar just el contrari. Una actitud més malèvola, potser. I escric: “Mai no deixaré de ‘ser bo’. Ni de mirar de fer estar bé qui s’acosti. Ni d’escoltar qui em vulgui parlar. No hi ha pitjor mal que no ser sincer i honest amb un mateix. I no hi ha error més gran que estimar esperant sempre quelcom a canvi.” I penso, encara, que no hi ha mal més dolent que voler amagar la realitat. Defugir-la i no voler-la afrontar. Potser l’erro. I molt. Aneu a saber. Però no hi ha res que pugui construir-se i perdurar sobre la mentida. Sobre l’engany. Segur. I jo seré ‘bo’ o no seré.

Carta als Reis ara que ja són fora

tsolanelles — Sun, 09 Jan 2011 21:40:27 +0000

Benvolgudes Majestats de l’Orient. Ara que ja han tocat pirandó i l’efímera màgia que vostès representen cedeix tot el pas a la realitat del dia a dia, permetin-me que no els demani res de res. Estimats Melcior, Gaspar i Baltasar descansin tot l’any que tenen per davant per poder ser, la matinada del 5 al 6 de gener del 2012, en la ment de tots i cadascun dels infants d’aquest món. Tornin a fer brollar la il·lusió entre els nens i les nenes. Mentrestant, deixin-me que demani a les dones i als homes, a tots ells i especialment aquells que més a prop meu queden, que no es deixin dur per la hipocresia ni pel defalliment. Que afrontin els reptes que s’imposin amb sinceritat i valentia. I amb l’honestedat de traçar-se objectius assolibles. Que mirin més endavant i no pas tant enrere. Que sàpiguen destriar el gra de la palla. I que tinguin la força necessària per aixecar-se cada cop que els sembli que cauen. O que han caigut. Que el pessimisme no s’apoderi d’ells si no és per fer-los veure, encara més, que cal lluitar per tot allò que un somnia. Que els somnis no deixin mai de ser-ho. I que la màgia i la il·lusió que embarga els menuts sigui, també, almenys un xic, el pou en què acabem bevent els grans. Gràcies!