Tot plegat ve a tomb de la proposició de llei del grup socialdemòcrata que pretén la modificació del Codi Penal. O dit d’una altra manera: que busca legalitzar l’avortament quan l’embaràs és producte d’una agressió sexual o quan suposa risc evident tant per la mare com per al fetus. No sóc pas jo qui afirmarà que el PS busca una reforma constitucional encoberta. Més aviat crec que a): el PS vol tapar les seves vergonyes (és a dir, distreure els seus gravíssims problemes, que el portaran a ser dos grups parlamentaris en breu). I b): volia llançar un dard enverinat a la línia de flotació del centre-dreta representat, avui, per DA. Més enllà d’això, em sembla molt poc responsable i jurídicament temerari creure que la despenalització de l’avortament es pot dur a terme sense canviar l’article 8 de la Constitució. No sóc jurista. Però no veig compatible l’avortament amb la redacció actual de l’esmentat precepte constitucional. I, encara menys compatible és, al meu entendre, amb l’esperit del legislador constituent i dels pactes previs que el van conduir. Si es vol despenalitzar l’avortament cal modificar la Carta Magna. Qualsevol altra cosa és voler fer combregar l’Església amb rodes de molí. Ja hi abundaré en tot això.

Abans volia remetre’m a un altre aspecte del debat sobre l’avortament. O al debat pròpiament dit. És una urgència despenalitzar l’avortament? M’atreviria a dir que no gens. Alhora, però, crec que aquest debat s’hauria d’haver resolt fa temps. I segur que s’hauria fet si no fos perquè un dels caps d’Estat vesteix faldilles i porta una creu penjada al coll. La despenalització no és una urgència perquè després dels usos i costums, i el Manual Digest, la hipocresia és la jurisprudència que més funciona. Anem a Barcelona, anem a Tolosa, i dit i fet. Així de simple. Així d’hipòcrita. Per tant, és tan necessari despenalitzar l’avortament com regular el dret a vaga i, en general, com desenvolupar d’acord al segle XXI tot el títol II de la Constitució. Distreure el debat polític amb el sol fet de l’avortament em sembla, sincerament, massa pobre. La reflexió, si hi ha de ser, ha de ser molt més global. Sense embuts. Sense hipocresies. Sense falses insinuacions. Cal reformar la Constitució? És el binomi bisbe d’Urgell-president de la República francesa el paraigües adequat sota el qual s’ha d’aixoplugar el Principat d’Andorra? Aquest és de veritat el dilema. I malgrat que hi ha raons, efemèrides i situacions que potser porten a pensar que és un bon moment per posar la qüestió sobre la taula, hi ha una crisi que crec que imposa una altra necessitat. La feina. L’economia. Poder arribar a final de mes. I a mi, ni el bisbe ni el president francès no em paguen el salari.

Torno a saltar estrictament a l’avortament. I a la seva compatibilitat amb la Constitució. O dit d’una altra manera: si la proposició socialdemòcrata s’aprova (que no s’aprovarà), el Tribunal Constitucional molt probablement l’haurà de tombar. Per inconstitucional. La Carta Magna estableix en el seu article 8.1: “La Constitució reconeix el dret a la vida i la protegeix plenament en les seves diferents fases.” El problema ve a partir de la conjunció i. La protecció de la vida, plenament i en totes les seves fases, fa, al meu entendre, impossible, del tot, despenalitzar l’avortament. Aquesta protecció plena és un dels peatges que l’Església va imposar a la Constitució si es volia que el bisbe d’Urgell continués exercint la prefectura de l’Estat. I es va assentir. I consentir. I seria hipòcrita, una vegada més, pensar que el Vaticà miraria cap a l’Argentina si s’aprovés la despenalització. I seria absurd creure que l’Església, algun dia, serà més flexible en aquesta qüestió. I això no passarà mai. Ni al segle XXI ni al segle XXXIII i mig.

L’esperit de la Constitució i la redacció actual del seu article 8.1 permeten la defensa dels posicionaments filosòfics-teològics. Els salvaguarden, fins i tot. I aquest pensament no és de rebut en un Estat com l’andorrà, on un dels seus caps d’Estat és màxim avalador de les posicions religioses. Davant d’això, és evident que una normativa que permeti la interrupció de l’embaràs i, per tant, la no protecció de la vida en totes les seves fases (encara que científicament la fase realment crucial no s’iniciï fins a la 22a setmana de la gestació) topa frontalment contra els preceptes constitucionals. Per tant, caldria primer una revisió i reforma de l’article 8 de la Constitució. Segurament n’hi hauria prou de reduir l’article 8.1 i deixar-ne només la primera part: “La Constitució reconeix el dret a la vida.” Perquè el dret fonamental a la vida s’adquireix plenament amb el naixement. De fet, l’equivalent a l’article vuitè de la nostra Carta Magna en el cas espanyol seria el precepte 15, que estableix que: “Tots tenen dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, puguin ser sotmesos a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants. Queda abolida la pena de mort, excepte el que puguin disposar les lleis penals militars en temps de guerra.” Sense ser jurista crec que aquells que asseguren que la Constitució, la del Principat, no cal modificar-la perquè prou que el Tribunal Constitucional espanyol ha avalat la llei que regula la interrupció de l’embaràs s’equivoquen. I d’un bon tros. La llei de les lleis espanyoles mai no ha protegit la vida en totes les seves fases. Heus aquí la diferència. Gran. Molt gran. Decisiva.

Per tant, essent la despenalització de l’avortament inconstitucional el que cal demanar-se és si cal canviar la Constitució. I el debat l’ha de fer el poble. Per això, per exemple, em sembla que no hauria estat gens encertat que Sindicatura no hagués admès a tràmit parlamentari la proposició socialdemòcrata. De ben segur que hi ha raons jurídiques per rebutjar el text. El dret és interpretable. Modulable. De tesis n’hi ha tantes com interessos hi hagi en formular-les. Però si la proposició s’hagués refusat ningú no hauria pogut escoltar els arguments dels representants del poble. El dia 18 els podrem conèixer. I a partir d’aquí el ciutadà potser podrà tenir més arguments per decidir si escau, no ja despenalitzar l’avortament (estic convençut que una immensa majoria de la societat andorrana hi està d’acord), sinó promoure un canvi constitucional. I encara més: si és viable encara avui la figura del Coprincipat. Conceptualment, jo no acabo de trobar cap altra fórmula que m’encaixi. Ara, no admeto que una persona o una institució supraestatal puguin condicionar fins a l’infinit els drets i les llibertats de les persones. I potser del poble, en aquest cas.

Ara que la Constitució ha fet vint anys. Ara que els timbals de la rumorologia marquen un possible canvi de persona en la nau que és el bisbat d’Urgell (i que Déu ens agafi confessats si hi hagués relleu i fos el pastor de Solsona, Xavier Novell, l’escollit per fer el salt a la Seu). Potser tot plegat fa escaure un debat més aprofundit i que va més enllà de l’avortament. Coprincipat sí o Coprincipat no? Coprincipat episcopal sí o Coprincipat episcopal no? Perquè, que quedi clar, de Coprincipat només n’hi ha un. O parlant en propietat. Hi ha dos Coprínceps que, de forma indivisa, representen un sol cap d’Estat. I aquest cap d’Estat que és dos en un, tal com ve essent els darrers set segles, representa l’equilibri de dos macroestats vers un petit tros de terra. I garanteix que si mai a un dels dos se’ls gira l’olla, l’altre posarà seny. I al revés. Del contrari, seria com que dos elefants poguessin jugar amb una formiga indefensa. Fa de mal resoldre, tot plegat. Perquè una República pot acabar esdevenint encara més bananera. I canviar l’home de les faldilles per una Corona desacreditada i que les aixeca (les faldilles) sempre que pot tampoc no és una solució brillant. Potser caldrà esperar la Catalunya sobirana, envair Barcelona i avortar… avortar el neguit independentista. Annexionar la terra catalana a les Valls i proclamar la República de Carlemany.

Curt i ras: el funcionari no té cap culpa ni del sobredimensionament que pugui patir l’administració ni de la despesa que el cos de personal li pugui suposar. Ni tan sols se li poden retreure les condicions de què gaudeix. És a dir, el treballador públic no és culpable de tenir uns complements, unes primes, unes prestacions. Algú va decidir, un dia, el que ell percebria. Res més. Deixin-me dir, també, que allò dels drets adquirits, la cançó de l’incompliment de contracte i tantes altres coses que sí que defensen o mantenen molts funcionaris sí que s’equivoquen. O potser no, vaja. Però jo sóc del parer que no hi ha res adquirit per sempre i sí que existeixen clàusules no escrites enlloc que es poden invocar per modificar condicions sense que s’estigui cometent una il•legalitat. Si una situació econòmica canvia de forma imprevisible i genera un desajustament que perjudica una de les parts d’un contracte (civil, administratiu) jurídicament hi ha instruments que donen cobertura legal a les variacions. I per culpa de la maleïda crisi es podria arribar a invocar, potser, aquestes eines jurídiques. Potser, només. No ho sé.

De fet, no volia pas parlar de lleis. Ni de conceptes jurídics. Pretenia referir-me a persones. Als funcionaris. Als homes i a les dones que treballen a l’administració pública. Que humanitzen les estructures de l’Estat. O les comunals, que tan hi fa encara que les condicions laborals no són pas les mateixes. L’empleat públic és necessari. En quina mesura? Això ja és una altra cosa. El treballador públic és honrat i professional. En quina mesura? En la mateixa mesura que de galtes també n’hi ha al sector privat. I fan la viu-viu o espolsen el cap tan com faci falta. El galtes fan tan mal al treballador privat com a l’empleat del sector públic. Sovint acaba arraconat. Abans, però, ha estat una llosa. Una rèmora. A l’administració potser sobreviurà més i millor. Al privat patirà una mica més. Però els galtes professionals fan la viu-viu on s’escaigui.

De funcionaris n’hi ha tants de bons, d’excel•lents, com d’excel•lents i bons professionals hi ha fora de l’administració. N’estic segur. L’empleat públic que realment es mereix la confiança de l’administració i de l’administrat sol no fer soroll. El just i el necessari. Fa la feina sense mirar el rellotge. Té una formació solvent. I no patiria gens ni mica si li diguessin que una part notable del seu sou anirà en funció del seu rendiment. Res de complements que avaluïn si entra puntual a la feina. Això ja se li presuposa. Que el salari anirà lligat a la seva eficiència. El bon funcionari sap reivindicar els seus drets. I ho sap fer en la justa mesura. Sap on és. De què gaudeix ell i de que no gaudeix el veí. L’empleat públic que mereix el beneplàcit de l’administració, de l’administrat, no tem un canvi polític. Ni busca cadira amb un nou governant ni pateix per la que pugui tenir si el vell se’n va. El funcionari ha de funcionar. Amb seny. Amb dedicació. Amb professionalitat. I d’aquests n’hi ha. I molts. Però els altres, els galtes, semblen majoria perquè criden més. I mentre criden, els bons, els que calen, els que es mereixen el sou i els complements, treballen. I malden els ossos –en silenci– de quatre, vuit potser, que enquisten el col•lectiu.

Que s’estableixi una revàlida, una prova de selectivitat. De tant en tant. Potser cada trienni. Qui passi la tanca continuarà a la cursa. Qui no la sàpiga saltar, haurà de deixar la competició. I ja ho veuran, n’hi haurà uns quants, quatre, potser vuit, que hauran de córrer a posar-se en forma. I deixaran de cridar. Perquè fent soroll l’únic que pretenen és que la resta deixi de sentir. Perquè d’escoltar-los ja fa temps que se’ls va deixar d’escoltar. De bons funcionaris n’hi ha. I molts. I guanyen el que han de guanyar. O potser no. Tan hi fa. Però saben que no és l’administrat qui no el deixa de criminalitzar. Ben al contrari, és el company, que crida i treballa poc, qui el posa a l’aparador. Al blanc de la diana pública. És allò de que paguen justos per pecadors. O criden injustos quan ho haurien de fer els ‘pencadors’.

Sense saber quin és el camí que volen encarar demòcrates i socialdemòcrates en aquests mesos de treball que ara s’inicia per tal que el proper 25 de novembre es pugui aprovar la nova llei, deixo al tinter un parell d’idees. Dimarts passat, quan una experta de l’Equip Integral d’Atenció a la Dona (EIAD) exposava les dades respecte de l’any en curs -188 dones han estat ateses al servei- es va deixar clara una circumstància que em va fer pensar molt. Les especialistes del servei han detectat que algunes de les víctimes ho són del mateix agressor. Dit d’una altra manera: una maltractada se separa d’un maltractador. El maltractador inicia una nova relació amb una altra dona. I la dona en qüestió esdevé una nova víctima d’un vell maltractador. Em demano, doncs, si en una societat tan petita com la nostra no és possible adoptar mesures preventives. Estic convençut que sí. En el mateix acte, l’assessor tècnic del ministeri de Benestar Social Ramon Nicolau va venir a dir que només es creuen dades quan la Justícia ho demana per una qüestió de protecció de dades. Em sembla adequat. Però manifestament insuficient. Proposo que la futura llei contempli un mecanisme tipus ‘bossa de l’agressor’. És dur. Ho sé. Però entre evitar un maltractament o evitar que se sàpiga qui maltracta em quedo amb el primer. La pròpia Llei qualificada de Protecció de Dades recull que deixa de ser operativa per raons de seguretat de l’Estat o davant d’una infracció penal. Per tant, cal trobar els mecanismes per desemmascarar els maltractadors. No voldria que cap amiga meva, que cap familiar, acabi caient en les urpes d’un maltractador que manifestament ho és. Que sí, que estic a favor de la reinserció, que defenso la presumpció d’innocència… Però els autors de determinat tipus d’agressions ho porten als gens, en molts casos.

Potser em diran si m’he begut l’enteniment. Potser sí. La ‘bossa de l’agressor’ no pot incorporar un nom així que soni la flauta. Això és clar. Però en ella s’hi haurien d’incloure els condemnats en ferm. Val, d’acord. Condemnats en ferm i a partir d’una determinada pena, si es vol. Però recordo que una empenta ja és violència de gènere. I que d’un insult es pot passar a una empenta. I que un cop pot portar un homicidi. Voluntari o no. Per garantir l’equilibri que citava anteriorment, la futura llei, entre altres coses, també ha d’incorporar els preceptes o mecanismes adients que facin penalitzar d’una forma més contundent que no pas avui, almenys en el marc d’aquesta tipologia de delictes, les denúncies falses. A Andorra i arreu hi ha dones que miren de treure profit d’al·legar fets que s’acaben provant, amb el temps, que no van existir. Però que davant l’alarma i sensibilització fan que en alguns casos, homes totalment innocents ingressin d’immediat a la presó o es quedin sense la possibilitat de poder veure els seus fills durant un bon temps. Maltractadors, no. Denúncies falses, tampoc. Llei moderna, avançada, ferma i contundent, sí.

LA INDEPENDÈNCIA. Aquest diumenge Catalunya ha celebrat eleccions. El parlament català queda força fragmentat. I més encara depèn qui faci les sumes i les restes. És molt majoritari el bàndol de forces que estan a favor de preguntar al poble, en referèndum, sobre si Catalunya ha de marxar de l’Estat espanyol i, a partir d’aquí, iniciar el procés institucional per crear, d’una vegada per sempre, les estructures necessàries d’un Estat sobirà i independent en el marc d’una Europa cada vegada més global. Ni vull ni puc fer una gran anàlisi dels resultats. Hi ha tantes lectures com partits polítics. Tantes visions, gairebé, com electors actius. I l’alta participació –lluny del que sol ser habitual a Andorra, però molt elevada atès el que solen ser els comicis a les autonomies, nacions, països… o diguin-li com vulguin, que integren l’Espanya rància de Rajoy i companyia– demostren que hi ha qüestions, situacions i moments que generen l’interès de la ciutadania. No vull parlar estrictament d’independència ni de gestió de la crisi econòmica. Però indirectament ho acabarà fent.

Tinc la sensació que Artur Mas ha volgut esdevenir Mas-ies d’un país però s’ha oblidat de ser el líder real d’una formació (federació, conglomerat, CDC+UDC etc…) massa acostumada a tenir tants discursos com interessos pretén defensar. Tantes visions com caps pensants volen manar. Com s’ha dit durant la campanya catalana, un partit que ara pot dir blanc i després pot dir negre. Que juga a la puta i a la Ramoneta. Que vol vendre’s com un gentil corder, però que quan ensenya la poteta és llop. A CiU, que pretenia una majoria excepcional, no li ha passat factura (que també) la política de la tisora als pobres per fer-los més pobres i la tolerància amb els rics perquè no ho deixin de ser gaire. A Mas i a CiU els ha fet mal, primer, que per molt que ho dissimulin són una casa de barrets. Però, sobretot, que la independència (i els independentistes) no se’n refien. El discurs ambigu i ambivalent no ha servit. Què vol dir sobirania quan una part del poble només entén d’independència. Què vol dir federalisme quan una altra part de la regió –més petita, ja m’entenen– encara entonen l’“una, grande y libre”. En resum, a Catalunya, els qui han guanyat, d’una banda i de l’altra, són els que han parlat sense embuts. Posant-ho en sigles: els vencedors de les eleccions catalanes són ERC i CUP d’una banda; i els ‘cuerpos Rivera’ (Ciutadans) de l’altra. Els que fan la viu-viu, cauen (CiU i PSC) o es mantenen (PP). I sempre hi ha la bona canalla (ICV), que va a l’alça, però que com que pretén circular amb bicicleta, els costa avançar.

L’ALBA. Aquest diumenge ha fet una setmana que a la carretera de Nagol, que a Sant Julià, que a l’Escola Especialitzada Nostra Senyora de Meritxell,… no tenen físicament l’Alba. Després de dinou anys i escaig no pas fàcils però si plens de joia, de gatzara, de xerinola, de crits i de soroll, d’enrabiades tendres… l’Alba Cortés Loan va decidir alçar el vol. Potser en altres ocasions havia estat més a prop d’agafar el tren i, aquesta vegada que probablement ben pocs s’ho esperaven, va ser quan va iniciar el definitiu viatge.

No és que hi hagués tingut un contacte molt assidu. Però la proximitat familiar –és a dir, la relació directa que una part de la meva família hi tenia– m’ha fet partícip de la mala nova. Poden passar setmanes, mesos fins i tot, que els meus parents lauredians no sàpiguen de mi. Ni jo d’ells. Però tampoc no és inhabitual que un dia, a qualsevol hora, pugui rebre una trucada de la meva cosina mitjana. Aquesta és la fórmula amb què ma mare ja entén qui vull dir. Diumenge passat, just acabant de dinar amb unes companyes de feina el dia que feia deu anys que jo havia iniciat la meva aventura professional al Principat, vaig rebre una trucada de l’Imma. Podia ser per a qualsevol cosa. Però em va agafar un bon calfred saber que l’Alba havia agafat el darrer tren que tenia com a destinació el cel. Collons! Amb perdó.

La veu popular sempre ha dit que els nens especials, sempre són nens tinguin l’edat que tinguin, i sempre són especials, tinguin el caràcter que tinguin. A l’Alba no és que la conegués massa. Però et podia ‘amanyegar’ gairebé com si fossis el seu amant o et podia clavar un bram eixordador. Ara, mai, ningú, no era ignorat per ella. M’atreveixo a dir, també, que mai, ella, no passava desapercebuda. I, creguin-me, no és pas fàcil. Ja ho diu la dita. Que sigui per bé, o que sigui per mal, però que parlin de tu. Perquè si no en parlen senyal que…

De l’Alba segur que se’n continuarà parlant. A casa de l’Esther –no vull obviar la branca paterna, però no la conec– els records hi seran presents per sempre més. I encara que siguin tòpics per al mal consol, davant el dolor de l’òbit val més quedar-se amb els bons moments. Amb les rialles. Amb les enrabiades plenes de sentit de l’humor. Davant l’enyor de la partença tan se val pensar que va marxar amb la maleta plena i sense un patiment excessiu. I que des d’allà on sia de ben segur que vetllarà per tots nosaltres. Que, malauradament, si hagués estat algú altre que hagués partit en el seu lloc, potser no li hauria pogut garantir a ella aquesta vetlla que li era, especialment, tan necessària.

I davant l’emoció de l’absència, uns mots que em sorgiren la matinada següent a l’inici del seu trajecte celestial. Unes paraules que transcric perquè se les puguin fer seves aquell qui hagués pogut conèixer l’Alba Cortés Loan.

S’apaga la nit.
S’estremeixen les tenebres.
S’escapa la vida
i es fonen els somnis.
Guaita. El regne dels estels.
Els guardians de la bondat.
I alces el cap tot fixant la mirada
en l’horitzó. Perdut.
No hi ha ningú.
Però ho veus tot.
I mentre una llàgrima innocent
dringa pòmul avall,
un calfred et recorre l’espinada.
S’escapa la vida
entre la foscor del destí.
I quan sembla apagar-se del tot,
s’encén llampegant l’albada.
Lluu com mai.
Resplendent.
Una altra estrella n’il·lumina el camí.
Per sempre.

He acudit a la concentració. Hi he anat a treballar. Respectuós però atent. Com sempre. Vigilant. Amb visió crítica i exigent. Amb la meva feina. Amb les seves reivindicacions. Han cridat. M’han cridat. Com aquell qui diu ni els he sentit tot i que feien molt xivarri. Molt soroll per a no res. Però els meus companys estan tristos. Tocats. Ells, els manifestants, enalteixen la llibertat d’expressió volent-la lligar de mans i de peus. Defensen la suposada veritat quan molt sovint ni ells, investigadors, no la poden trobar. Omplen l’orgull i l’interès personal clamant a favor dels drets dels treballadors i ho fan insultant un treballador. Mirant d’atemorir-lo. D’emmordassar-lo.

Jo he vist companys de feina perdre la feina. Ells no. I me n’alegro per ells. Ells, en el pitjor dels casos, tindran una pensió de jubilació garantida. Ni jo ni els meus companys no tenim aquesta certesa. Ni tan sols podem negociar cap pensió perquè ningú no ens crida a negociar. No som convidats a cap taula. Clamen que són els defensors del poble. Però girant-se contra mi sento que també es giren contra el poble. Avui m’increpen els que ahir em trucaven perquè fes passar algun que altre missatge. És així. És el joc. És la feina. La meva feina. Que avui aprecio més que ahir. Dic el que veig. Escric el que sento. Ni diré el que vulguin veure ni escriuré el que els sembli sentir.

La infusió es refreda. El demà m’espera. Si ells, els que criden sense voler escoltar, han de ser els garants de l’Estat democràtic i de dret, avui tindria motius per no dormir gaire tranquil. Però m’estalviaré el mal tràngol. No intimida qui vol. Només intimida qui pot. I jo, amb el nom i els cognoms que em van posar els meus pares, em mantinc ferm. Si hi ha dret. Si hi ha democràcia. Si hi són, ells han perdut crèdit. I jo em sento més periodista. Més lliure. I si ells alcen les pistoles, jo els mostraré un llapis entre els dits.

Fa quinze anys. No sé si el temps passa ràpid o molt a poc a poc, ara mateix. Admeto, però, que quan em van trucar per dir-me que havien localitzat en Marc mort, em va venir una imatge de desastre total. Vaig tenir la sensació que a partir de llavors s’enfonsaria tot. És clar que un fet així trasbalsa. A casa tothom s’ha distanciat de tothom. Però ara fa quinze anys hauria dit que encara seria pitjor. Molt pitjor.

Ja fa quinze anys, de tot allò. I el món continua girant. Miro enrere. Per tornar a guaitar cap endavant. Procuro escoltar el meu interior. Quantes voltes dóna la vida! D’aquell dia a avui només hi ha una cosa que es manté inalterable en el meu dia a dia. Fins i tot en la meva manera de fer i de ser: el periodisme. Fora d’això… Quantes voltes dóna la vida! Ni sóc on era ni he fet algunes de les coses que potser tenia clar que quinze anys després hauria fet. Tan hi fa.

M’aturo a llegir el que he escrit. I me n’adono que potser sóc excessivament materialista admetent que de quinze anys enrere, en mi, potser només resta la meva professió. Però crec que no l’erro massa. Que es suïcidi el germà amb qui durant dues dècades has compartit habitació genera un rebombori intern. Segur. Ho he de reconèixer: m’he parat a pensar molt menys en el per què d’aquella decisió unilateral del que segurament algú es pot imaginar que he fet. Potser he estat egoïsta. Sí. Però totes les lliçons que he pogut extreure d’aquella resolució irrevocable d’en Marc he mirat d’anar-me-les aplicant.

Fa quinze anys no era com sóc. Avui valoro infinitament més i millor termes com “cuidar”, “escoltar” o “estimar”. Fins i tot “abocar-me”. Em direu agosarat. Però potser cuidar, estimar o abocar-me m’ha fet més mal que la corda que va vèncer el meu germà. Quinze anys després, però, crec que continua valent la pena cuidar i abocar-se. I estimar. Només cal saber agafar el tren que toca. El bo. Per poder fer el viatge de la vida. Per fer camí. I passaran quinze anys més, i quinze…