Fa una setmana que els nous ministres van jurar el càrrec. Fa una setmana que la pàgina electrònica www.govern.ad està fora de servei. És evident, la solució tampoc no passa per connectar el lloc web oficial amb la pàgina personal del candidat escollit per liderar la política governamental. No és això. Però no entenc com és que calgui tenir inutilitzat un espai electrònic durant tant temps. Sense ser-ne un expert, crec que la tecnologia possibilita fer canvis graduals, deixar sense efecte aquells espais sotmesos a canvis ineludibles i preparar els nous espais off-line. És a dir, simulant la connexió, simulant que estàs en actiu sense estar-ho. A l’època en què som, que un govern tingui la pàgina fora de servei per una qüestió de manteniment sembla impensable. Potser els càrrecs tècnics no sabien que hi hauria canvi d’executiu. De persones i de noms. De fet, i sense anar més lluny, a la pàgina electrònica del Consell General, que molt sovint fa el ruc parlant malament, ningú no ha hagut de deixar la pàgina aturada per renovar el nom dels 28 consellers. O dels 26 consellers i el síndic i la subsíndica. Que un govern estigui fora de servei, encara que sigui per la xarxa, no és un bon símptoma.
M’escriu un amic. Per una d’aquestes xarxes socials virtuals que tinc descuidades. Se m’acaben fent pesades, ves. Em retreu que tinc el bloc abandonat. Que fa dies que no hi escric res. Que si tot és producte de la campanya electoral. Certament, fa molts dies que no hi escric res. I de ben segur que no és per falta de material per fer-ho. Ni de bon tros. Vaig cansat, encara. No dono a l’abast. Per feina, per estudis, per qüestions més personals. No m’ho atrapo tot. I quan un no s’ho atrapa tot no acaba fent res bé. En sóc conscient. Però sí. La precampanya, la campanya i les eleccions, i les posteleccions m’han tingut ocupat. Distret. Encara impregnat per la fal·lera taronja, les estones de minirelax de què he pogut disposar m’he estimat més dedicar-les a qui m’aprecio. A qui m’estimo. A compartir estones i neguits. Propostes i vivències. Hi tinguis la relació que hi tinguis, quan un té referències vitals molt clares crec que s’hi aboca. Espero no parlar només per mi. I tot plegat em fa pensar que les xarxes socials han revolucionat el món, que parlar-escriure en un bloc és meravellós, però que no hi ha res com mirar als ulls d’una persona i poder-hi compartir moments sempre inoblidables.
Les justificacions no m’agraden. I parlar gaire de la meva feina, del rerefons de la meva feina, tampoc. Però de vegades cal. Segur que alguns lectors s’hauran sobtat de veure com en pocs dies el Diari ha passat de no posar el nom del pneumòleg processat i ara condemnat en primera instància per abusos a quatre pacients a deixar clar que es tracta del doctor Jordi Roig. De publicar fotografies amb la cara pixel·lada a mostrar-les sense cap mena de ‘protecció’. Que quedi clar, si no es tracta d’una persona de rellevància pública, que apareix en l’àmbit públic i que fa quelcom que té repercussió pública, la norma és no posar el nom i cognom per moltes sospites que hi hagi sobre ell. Només quan hi ha una condemna ferma (la que dicta el Tribunal Superior o aquella contra la qual l’afectat ja no hi recorre) s’identifica el processat, el condemnat. El doctor Roig ofereix un servei públic però des de l’àmbit privat. Per tant, ni després de la sentència del Tribunal de Corts no calia esmentar qui era. Fins que ell mateix i els seus advocats defensors van enviar un comunicat de premsa anunciant que la defensa recorria la condemna inicial. Va ser la pròpia defensa qui no va dubtar de parlar obertament de Jordi Roig (i no pas del pneumòleg processat, per exemple). Si és l’afectat qui es posa a la palestra pública ja no cal mantenir el criteri. Nom i cognoms. I fotografia. El rigor ha de perdurar. També la prudència. Però ja no és necessari evitar identificar una persona que pot acabar sent absolta. De moment no és el cas. I això ja no forma part del criteri periodístic. Però el tarannà personal em porta a celebrar la sentència. I a deixar sobre la taula una reflexió: si s’inhabilita algú, un metge per exemple, perquè no pugui dur a terme la tasca professional que li ha servit o amb la qual ha comès un delicte, aquesta inhabilitació no s’hauria d’estendre arreu? Vaja, que pot arribar a ser possible que un es passi de la ratlla a Andorra la Vella i tingui la porta oberta a poder-se continuar passant de la ratlla, per exemple, a Barcelona? Avui m’he passat dels mil i un caràcters. En sóc conscient. Però els criteris prou valen una explicació. O així ho crec.
El joc pressupostari és malèvol. El Govern ha usat la previsió comptable com si d’una arma es tractés per mantenir-se al poder o per segrestar algunes potestats parlamentàries. L’ha utilitzat políticament, s’entén. Que recórrer per segon any consecutiu a l’aplicació de dotzenes parts tindria conseqüències i, probablement, envairia competències legislatives era evident. Tan evident com que la majoria de textos legals permeten trobar forats on sustentar una argumentació que no era la inicialment prevista. Dit d’una altra manera: el reglament que prorroga el pressupost segurament que des de la vessant financerojurídica és impecable. El que passa és que les decisions polítiques, l’actitud política també hi fa. I molt. I aquí l’executiu ha volgut tibar la corda fins a trencar-la. Ningú no pot obviar que en la interpretació de les normatives legals cal, també, sentir l’esperit del legislador. I l’esperit del legislador quan va fixar els termes de les dotzenes parts era, justament, que no succeís el que ha succeït. Que l’Estat no podia estar dos exercicis sense pressupost. Però el Govern s’ha passat l’esperit pel folre i ha optat per una altra tàctica. N’hi diuen per collons.
