El joc pressupostari és malèvol. El Govern ha usat la previsió comptable com si d’una arma es tractés per mantenir-se al poder o per segrestar algunes potestats parlamentàries. L’ha utilitzat políticament, s’entén. Que recórrer per segon any consecutiu a l’aplicació de dotzenes parts tindria conseqüències i, probablement, envairia competències legislatives era evident. Tan evident com que la majoria de textos legals permeten trobar forats on sustentar una argumentació que no era la inicialment prevista. Dit d’una altra manera: el reglament que prorroga el pressupost segurament que des de la vessant financerojurídica és impecable. El que passa és que les decisions polítiques, l’actitud política també hi fa. I molt. I aquí l’executiu ha volgut tibar la corda fins a trencar-la. Ningú no pot obviar que en la interpretació de les normatives legals cal, també, sentir l’esperit del legislador. I l’esperit del legislador quan va fixar els termes de les dotzenes parts era, justament, que no succeís el que ha succeït. Que l’Estat no podia estar dos exercicis sense pressupost. Però el Govern s’ha passat l’esperit pel folre i ha optat per una altra tàctica. N’hi diuen per collons.
Conversa agradable. Sense pretensions. Sense cap altra pretensió que conversar. I de cop i volta una sentència. “Ets massa bo.” Potser tot és més senzill que això. No només és bondat. Si bondat hi ha. El cor batega. El cap veu passar algunes desenes d’imatges. De records. Sense solta ni volta. I al davant sona Mecano. I prenen forma les coreografies del musical ‘Hoy no me puedo levantar’. Alguns temes parlen de sentiments. De somnis impossibles. I de retrobaments que es donen quan un ja no hi pensava. “Et massa bo.” Torna a ressonar en el meu cap. No pas com un martell maliciós. Més aviat com l’alentador d’un somni. Com una prova per mirar de cercar just el contrari. Una actitud més malèvola, potser. I escric: “Mai no deixaré de ‘ser bo’. Ni de mirar de fer estar bé qui s’acosti. Ni d’escoltar qui em vulgui parlar. No hi ha pitjor mal que no ser sincer i honest amb un mateix. I no hi ha error més gran que estimar esperant sempre quelcom a canvi.” I penso, encara, que no hi ha mal més dolent que voler amagar la realitat. Defugir-la i no voler-la afrontar. Potser l’erro. I molt. Aneu a saber. Però no hi ha res que pugui construir-se i perdurar sobre la mentida. Sobre l’engany. Segur. I jo seré ‘bo’ o no seré.
Benvolgudes Majestats de l’Orient. Ara que ja han tocat pirandó i l’efímera màgia que vostès representen cedeix tot el pas a la realitat del dia a dia, permetin-me que no els demani res de res. Estimats Melcior, Gaspar i Baltasar descansin tot l’any que tenen per davant per poder ser, la matinada del 5 al 6 de gener del 2012, en la ment de tots i cadascun dels infants d’aquest món. Tornin a fer brollar la il·lusió entre els nens i les nenes. Mentrestant, deixin-me que demani a les dones i als homes, a tots ells i especialment aquells que més a prop meu queden, que no es deixin dur per la hipocresia ni pel defalliment. Que afrontin els reptes que s’imposin amb sinceritat i valentia. I amb l’honestedat de traçar-se objectius assolibles. Que mirin més endavant i no pas tant enrere. Que sàpiguen destriar el gra de la palla. I que tinguin la força necessària per aixecar-se cada cop que els sembli que cauen. O que han caigut. Que el pessimisme no s’apoderi d’ells si no és per fer-los veure, encara més, que cal lluitar per tot allò que un somnia. Que els somnis no deixin mai de ser-ho. I que la màgia i la il·lusió que embarga els menuts sigui, també, almenys un xic, el pou en què acabem bevent els grans. Gràcies!
Fa uns mesos, en estrenar aquesta finestra, ja ho vaig advertir. El bloc seria meu. Sí, hi deixaria anar algunes de les meves opinions. Més reflexives uns dies, més atrevides d’altres. Però, sobretot, serien un reflex de la meva persona. Del meu jo. Em mostraria tal com sóc. Especialment, tal com sóc per dins. I l’interior són, en la immensa majoria de les ocasions, sentiments. Els darrers dies se m’han acostat alguns companys interessant-se per si em sento bé. D’altres no veuen la necessitat que mostri en públic certes debilitats. I, encara, uns tercers, he sentit veure’ls sorpreses de la suposada profunditat d’alguns dels apunts. Cadascú que es quedi amb allò que més li convingui. Sóc així. I no puc, molt sovint, amagar el que hi ha o fer veure allò que no sento. Tota aquesta introducció per acabar parlant de les felicitacions de Nadal. Potser fa dues dècades que em faig la meva. Aquest any no em sentia amb prou força per fer-la. Un grup de bons amics, però, van acabar empenyent-me per no permetre’m finalitzar l’any sense la postaleta. Vaig anar a dormir tard. Però els vaig fer el goig. O no. I va sortir el que va sortir. També en els missatges de felicitació nadalencs hi surten sentiments.
