Aquest cap de setmana, Aníbal Cavaco Silva ha vingut a Andorra. El president portuguès passarà a la història com el primer cap d’Estat que visita el país, avançant altres il·lustres visitants en potència, nacionals o estrangers, a qui hom ha anat esperant com qui espera Godot. Cavaco Silva és la primera autoritat de la república portuguesa, i com a tal, el protocol marca que ha de ser rebut pels Coprínceps, que són, “conjuntament i indivisa, el cap de l’Estat i n’assumeixen la representació més alta”. Cavaco Silva ha estat acollit pel Copríncep bisbe i el representant personal del Copríncep francès, en una fórmula que ha convingut a tothom i que pot tenir continuïtat.
La visita del president representa un merescut reconeixement als andorrans de Lusitània. Confio que molts residents portuguesos i els seus fills hauran sentit l’escalf del president convidant-los a sentir-se orgullosos del seus orígens i de la seva història. Diria que entre nosaltres l’accident dels Dos Valires i la seva gran càrrega emotiva ha marcat un abans i un després en l’afirmació de llur dignitat.
El president Cavaco Silva ha volgut condecorar el Copríncep i el cap de Govern. Ho ha fet per agrair els esforços i la solidaritat dels andorrans en el tràgic sinistre. I també per evidenciar les bones relacions que s’han anat bastint entre ambdós països. Pel nombre de nacionals que hi viuen, Lisboa contempla Andorra amb una mirada especial. Portugal obrí ambaixada prop del Valira i en correspondència nosaltres ho férem a l’estuari del Tejo, amb ambaixador resident. També fou Portugal el primer país a convidar Andorra a formar part de la Comunitat Iberoamericana. I, sobretot, Albert Pintat signà amb José Sócrates el tractat bilateral en els mateixos termes del trilateral acordat amb Espanya i França (gràcies, Toni Calvó!). És per això que, potser involuntàriament, la Gran Creu de Bartumeu té un aire al Nobel preventiu d’Obama. Se li dóna no tant pel que ha fet, sinó pel que pugui fer. Reconsiderar la presència diplomàtica, afavorir l’expressió de la comunitat portuguesa, apostar sense excuses per l’ensenyament de la llengua o entendre adequadament el rol de representació del cap de Govern, per exemple.
Trenta anys enrere, Lluís Llach inclogué País Petit al disc Verges 50. El músic cantava llavors les virtuts del seu país, un país “tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist…” Sense la vis poètica de Llach, i en un altre to, més prosaic i amargant, voldria parlar-los d’un altre país, un de més petit encara, agre i desorientat, un país mestre en alçades, campanars i batalles.
El meu país és tan petit que hom té por de dir el que pensa. El meu país és tan petit que es mira més qui diu les coses que no pas el que es diu. El meu país és tan petit que qualsevol reflexió es llegeix com a crítica. El meu país és tan petit que hi ha qui només vol conèixer el blanc i el negre. El meu país és tan petit que tothom porta més d’un sol barret: polític, funcionari, accionista, bomber, pintor, humorista, signant de manifests, ministre, diplomàtic, periodista, banquer, súper heroi, defensor dels pobres, amic dels rics, sindicalista, advocat, assessor, cònsol, empresari, expert en comunicació, artista. El meu país és tan petit que tothom té interessos i família arreu. El meu país és tan petit que molts haurien de donar gràcies, perquè si no, ningú no en sabria res. El meu país és tan petit que el vot d’un col·lectiu pesa molt i molt. El meu país és tan petit que quan segons qui es posa a donar lliçons, directament no cola. El meu país és tan petit que si un polític amenaça una associació, aquesta trontolla. El meu país és tan petit que hi ha qui és a tots el negocis, jugant alhora al roig i al negre. El meu país és tan petit que premia els anònims, però tot s’acaba sabent. El meu país és tan petit que hi ha qui renuncia a la intel·ligència per aixoplugar-se sota la consigna militant i el dissimul. El meu país és tan petit que hi ha qui mai es mulla. El meu país és tan petit que el rumor és més ràpid que la justícia. El meu país és tan petit que hi ha qui s’apunta de tota la vida als que guanyen. El meu país és tan petit que hi ha polítics que sempre marxen cap a casa però sempre hi són. El meu país és tan petit que ja ens coneixem tots. El meu país és tan petit que el tarannà d’uns pocs ho condiciona tot. El meu país és tan petit que molts comencen a mirar cap a d’altres llocs. Podríem continuar encara, però millor acabar aquí la trista cançó.
Després que tant CR com ApC hagin manifestat que no votaran el pressupost, semblaria que la legislatura del canvi tranquil té els dies comptats. Qualsevol analista polític un xic despistat ho veuria així. Ni Coalició Reformista, el partit natural de l’oposició, ni Andorra pel Canvi, que va donar suport a la investidura del cap de Govern després de signar un pacte més que concret, no semblen a hores d’ara gaire embalats amb la idea de donar suport al Govern que es lleva d’hora i plega tard. Si no hi hagués pressupost, el Govern socialdemòcrata hauria de funcionar amb dotzenes parts del pressupost liberal del 2009, situació enutjosa i frustrant que portaria inevitablement a unes eleccions més o menys properes.
Fins aquí el guió normal. Entrem ara al domini de l’esoterisme andorrà, altrament dit de l’especificitat. Passo a exposar-los un parell d’idees que circulen respecte a com es pot allargar el tema. La primera i òbvia: amb una sorpresa no tan sorprenent en la mateixa votació del pressupost. Tipus viatge o malaltia involuntària, per exemple. Catorze socialistes davant els tretze restants i el pressupost aprovat, i l’any que ve, un cop Sarkozy vingut i Montilla retornat, ja en parlarem, que qui dia passa any empeny. Amb tot el que s’ha remenat aquests dies, no hi compto gaire, però… (Incís: CR ha fet un gest de gran generositat en comprometre’s a votar “els crèdits extraordinaris que calgui per no aturar el país”. De no haver-hi pressupost, el Govern pot governar amb certa comoditat, tirant de les dotzenes parts del pressupost anterior i dels crèdits per als projectes nous i no previstos). Seguim. Segona possibilitat, o model les orelles del llop, nascut a Escaldes, pur R+D, directe de la Universitat. No hi ha pressupost 2010 al març, però un cop des d’ApC li han ensenyat al Govern el pa que hi donen, s’obre un horitzó d’uns mesos per negociar novament i de forma ara sí definitiva la continuïtat de la legislatura, des d’una posició d’encara més força, per preparar un altre pressupost i unes noves prioritats que s’acostin als criteris que repetidament se’ls ha indicat. Gaudim doncs, mentre som joves, que deuen cantar al Búnquer. Ho veuen com no és pas tan clar que la legislatura tingui els dies comptats?
Sempre m’ha fet gràcia la idea que cada poble té els governants que es mereix. Doncs no ho sé, què volen què els digui. En la situació actual d’empat, on el carnaval dóna el tret de sortida a la campanya electoral més llarga –campanya de crispació, brindis al sol, afalacs i rebaixes que ens ha de sortir molt cara–, m’agradaria pensar que no; que el país és molt més ric, plural, creatiu, conciliador i assenyat que el seu reflex en la política. Em resisteixo a creure que Andorra no dóna per a més que el ball de bastons entre els socialdemòcrates del canvi tranquil, el reformisme de coalició o la plataforma pel canvi. Tots han degut fer i faran algunes coses bé i d’altres malament, i més aviat a l’andorrana; sense blancs i negres absoluts, per estil, per moda o per programa. Fins avui, el tarannà de cadascú i l’adaptació a la realitat prevalen per damunt de la ideologia. O no és veritat que tant liberals com socialistes governen ara i des de fa molts anys en els variats comuns sense que se’n noti gaire la diferència?
Ahir era dissabte de carnaval, dia de feina. Amb les temperatures sota zero, vianants i turistes omplien de vida els carrers. Andorra, en la seva petitesa, es veia lluïda i cosmopolita. Continua sent per a molts una bonica capsa d’il·lusions. Vaig passar la tarda a Aixovall, conversant de manera més que agradable amb un dels principals artistes del país, que em regalà la seva lucidesa i sornegueria. Mentrestant, la rua de carnestoltes enganyava la temuda crisi. A l’hora de sopar, vaig poder descobrir interessants caràcters vinguts d’horitzons diversos i llunyans. Avui, diumenge, a la collada de Montmalús hem coincidit ben bé una vintena de persones, practicants de l’esquí de muntanya. Feia fred i feia bo; el dia encomanava optimisme. Mentre baixàvem, hem creuat amics i coneguts. Torno a casa i m’assec a escriure. Fullejo primer els diaris, i el relat de l’activitat política em retorna de cop a terra. Em pregunto per què passa el que passa, com ens hem posat en aquest embolic i si Andorra es pot permetre d’assemblar-se cada cop més a Itàlia, on govern i societat caminen pel seu compte. O potser és que ens trobem en un moment singular, de desorientació i desassossec, de crisi, en que el vell no mor encara i el nou encara espera?