És dijous a la tarda, i el Tour arriba a dalt del Tourmalet. Aquest cop es festeja el centenari del primer pas pels Pirineus. Enmig del fred i la boira, Andy Schleck i Alberto Contador han creuat plegats la meta. Com que Schleck ha tirat tota la pujada, Contador no li ha disputat l’etapa. Contador i Schleck formen una parella especial. Tots dos desborden talent, tenen caràcter, són les grans figures del ciclisme actual i dels anys a venir. I malgrat tot, són bons amics. (Sastre diu que són uns niñatos.) L’any passat marxaren plegats de vacances tropicals. Després, durant l’hivern, compartiren dies de caça pels monts de Toledo. El seu bon rotllo recorda la relació entre Nadal i Federer, o fins i tot l’esperit Guardiola. En qualsevol cas, són un exemple, i no n’hi ha gaires. Són dos senyors.
Cada estiu i durant tres setmanes el Tour ofereix un culebrot ple de situacions dramàtiques d’una intensitat difícilment superada pels guionistes de ficció. I és sabut que perquè un culebrot tingui èxit, més enllà de la successió d’instantànies, cal una història. I no es poden forçar les coses. Aquest cop la història ha estat la rivalitat entre Contador i el jove Schleck. Si fem memòria, però, veurem que el relat que enguany el Tour prometia era un altre. Hom esperava la torna de l’enfrontament Armstrong-Contador de l’any passat, la lluita oberta i sense treva entre el nou Radioshack i l’Astanà recomposat. La sort de la carrera ha estat molt diferent.
La malastrugança d’Spa, els incidents dels pavés, la retirada del germà gran, les caigudes del valent Armstrong i del poruc Evans, el salt de la cadena de l’Andy, el no veure’l i la disculpa nocturna de l’Alberto, la polèmica en aficionats i periodistes, la ira popular, l’opinió d’antics campions al rescat de l’espanyol, la reconciliació davant les càmeres, el penúltim duel a la muntanya, les abraçades, el fair play final i la visita del president Sarkozy, que sabedor de la importància del reconeixement s’ha desplaçat al Tourmalet per saludar-los i fer-los costat, han fet que la història del Tour hagi estat molt més amable que la crispada i fosca convivència dels companys Astanà de l’edició del 2009. Tota una lliçó.
Sembla que la calor no para i torna a poc a poc la normalitat, amb la gent pensant en les vacances. Dissabte 10 de juliol va ser la gran manifestació en defensa de l’Estatut, un esgraó més en l’habitual viacrucis estival del “català emprenyat”. L’endemà mateix al vespre i dilluns (i dimarts, i…) visquérem una apoteosi del sentiment nacional espanyol després que la selecció guanyés el Mundial. Em va agradar de veure el Manolo Escobar a la celebració. Gairebé ni me’n recordava del Que viva España.
La pregunta del milió és: quants dels manifestants del dissabte es degueren alegrar de la gesta de diumenge? Fa de mal saber-ho. Els presents a la mani diuen que la proclama que més es deixà sentir fou “independència”. Ara bé, segur que hi havia gent de tot pèl: a banda dels independentistes convençuts, serien nombrosos els sobiranistes de tarda i autonomistes de nit –un cop baixa la temperatura, o els federalistes de fantasia, tipus José Montilla o Miquel Iceta. I després, com a tot acte, hi devia haver molta gent que senzillament volia ser-hi, perquè ha sentit explicar moltes vegades el relat fundacional de l’Estatut, la manifestació mítica de l’11 de Setembre del 1977, i llavors no hi era.
La sentència del TC ha revolucionat l’exoasi català. L’Estatut és més o menys inconstitucional, cosa que ja es veia a venir. L’acord per la Carta Magna fou el que fou, (algú creu que s’hauria pogut pactar in illo tempore alguna cosa que qüestionés la unitat d’Espanya? (“España antes roja que rota”). Es van inventar les autonomies per donar cert aire de federalisme sense ser-ho i l’anhelat reconeixement diferencial de les “comunitats històriques” va acabar en el “café para todos”, l’haguessin demanat o no. Crec que tenien raó els que pensaven que l’Estatut pretenia, per la porta de darrere, canviar la llei fonamental. I aquesta volta, el PSC, abocat a l’atzucac de les contradiccions pròpies, ha semblat entendre la situació: la Constitució dóna de si el que dóna. Nacionalisme constitucional jacobino-cañí i/o temptació sobiranista. Als qui els faci il·lusió anar a la propera manifestació per l’Estatut vestint la Roja només els queda proposar la modificació de la Constitució per avançar de veritat cap al federalisme.
Molt merescudament, després d’una final agònica, Espanya ha guanyat el Mundial. Felicitats! Me n’alegro per un grup que vol jugar al futbol i per l’impassible Del Bosque. Era el primer Mundial africà, el del Waka Waka de la colombiana Shakira, el de la pilota Jabulani, pakistanesa, capaç dels efectes més estranys i amb tendència a anar-se’n als núvols. El món global és rodó com una pilota de futbol. Espanya ha vençut amb el tiki taka, que diria el malaurat Andrés Montes. I aquest cop la Roja era gairebé Grana, fantasiosament federal i asimètrica, com l’Estatut, amb set del Barça i quatre més.
A banda del bloc espanyol, desaparegudes les grans figures, podria dir-se que l’estrella del Mundial ha estat un pop d’Oberhausen, el pop Paul, que a hores d’ara ja és com de la família, conegut arreu i amb milers de seguidors al Facebook. (Per mi que l’han promocionat els del Bilderberg). Bé, ja saben que el pop ha encertat el guanyador de tots els partits. El Paul, que té un aire desentès i com de senyor, endevina per apetit, s’apunta distanciadament al que li ve de gust. Dos segles d’il·lustració alemanya, Bauhaus i escola de Frankfurt, i ara va i ens acabem fiant del lliure albiri d’un pop. Sembla que fins i tot han anat a buscar un expert científic peruà perquè n’expliqui el comportament. (Que no té res més a fer, la gent?)
Jo sóc una mica escèptic, però si resulta que el pop Paul és realment tan bo, proposo que el portem a Andorra. A veure si supera les proves mèdiques i el podem colar dissimuladament en la quota d’immigració com a assessor (de més estranys n’hem colat). Si no, sempre podrem convidar-lo a la Universitat d’Estiu. I un cop a Andorra, i degudament instal·lat a Naturlàndia o Caldea, veurem si el senyor pop té prou tentacles per fer prediccions de mèrit: dir-nos qui es dedica a mutilar els porcs lúdics de l’avinguda Carlemany, o si l’afer del senyor Nomen i el senyor Bartumeu acabarà finalment en boda, o, si no és el cas i l’any que ve hi ha d’haver eleccions, si pels Verds es presentarà l’Antònia Escoda o la Isabel Lozano, perquè per saber que l’Eusebi Nomen, el Joan Gabriel, el Jaume Bartumeu i àdhuc el Tomàs Pascual hi tornaran a ser no crec que ens calgui la predicció de cap simpàtic cefalòpode.
“El futbol és un esport que van inventar els anglesos, en el que juguen onze contra onze i on sempre guanya Alemanya.” Potser no és la més exacta, però aquesta és la coneguda definició del futbol de l’exblaugrana Gary Lineker. Són dies de Mundial, i és difícil quedar-ne al marge. Tothom, poc o molt, se n’assabenta, ni que sigui per les estridents rondes de clàxons, tipus boda, que es produeixen dia sí dia també quan guanya un equip amb alguna simpatia a casa nostra. Diria que s’ha convertit en costum i gairebé en obligació. Deu ser una manera d’afirmar la pròpia i enyorada identitat en un país escassament comunitarista. En aquesta Andorra despistada, el partit Espanya-Portugal es va viure amb gran rivalitat, com si fos un renyit derbi local.
El Mundial ens ha deixat situacions ben curioses. L’eliminació de la campiona, l’àvara Itàlia, a qui per primer cop la garreperia i l’astúcia no li han sortit a compte. La decepció anglesa. El paper més que digne d’americans, sudcoreans i japonesos. El ridícul francès, amb un impagable Domenech i una colla d’enfants gâtés que fa dies que confonen el tocino amb la velocitat, amb Henry a l’Élysée i el president de la federació i l’entrenador en audiència parlamentària; l’equip nacional és allí qüestió d’Estat. Per no ser menys, Nigèria encara ha anat més lluny: el president ha vetat tots els jugadors. A banda dels mèrits de l’Uruguai, em sap greu l’eliminació de Ghana, darrera esperança del continent amfitrió. M’ha agradat veure els salts d’Angela Merkel emulant Sandro Pertini. No hi ha hagut duel Cristiano/Messi. Brasil i Argentina eliminades, i Maradona, cosa gens estranya, perdent la força per la boca. I encara queda la Roja i la seva parafernàlia, (i la Carbonero). La selecció espanyola buscant vèncer el malefici històric que l’ha allunyat des de sempre dels llocs d’honor.
Algun filòsof de la sospita amb formació salmantina em diu que el fet que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut surti precisament ara, enmig de l’eufòria mundialista i després de tants anys d’espera, no és pura coincidència. I és que a més, paradoxalment, aquest cop la Roja és menys mesetaria que altres vegades. És una Roja poc del toro, és una Roja en la que, a la que bades, et sembla veure el Barça.