En setmanes passades apostàrem per un apropament desacomplexat a Europa, sense a priorismes i amb el cap fred. Apuntàrem que per a Andorra, Brusel·les és estratègica però per a Brusel·les Andorra no; que amb la UE en realitat no es negocia, i que malgrat això, el tractat de Lisboa, i gràcies a l’esforç de la diplomàcia andorrana, obre la porta a un tracte (una mica) diferent per als microestats. Ens referírem també que a hores d’ara la forma de l’encaix entre la UE i els petits estats no és clara per cap dels dos costats; que des d’un començament Andorra està confonent mitjans i fins sense definir clarament el que busca, i que defensar un acord d’associació per se no vol dir res, car tot depèn del seu contingut específic. Seguim.
Novè: l’EEE. L’entrada a l’espai econòmic europeu (EEE) semblà ser la darrera posició del govern anterior. Dues coses: primera, que l’EEE és, de fet, un acord d’associació. (No és cert, doncs, que el debat polític fos cooperació vs. associació). Segona, que l’EEE es troba en fase de transformació, i es pot dubtar que sigui una fórmula de futur.
Desè: un cop d’ull a l’adhesió. Quan es parla de l’adhesió pura i dura, cal afinar més que mai l’anàlisi cost/benefici. No podem oblidar que en relació amb la mitjana europea Andorra és un país ric, de la meitat de dalt; això vol dir que en cas de ser-ne estat membre, seríem contribuents nets, és a dir, que ens tocaria aportar més diners dels que rebríem. (El recurs al finançament europeu és i seria molt limitat, i serviria només per a projectes molt concrets). La cessió de sobirania seria important, la capacitat d’influir, quasi nul·la. Hauríem d’incorporar l’immens cabal comunitari i cada nova directiva a la legislació interna, amb el consegüent augment de l’administració, necessari per seguir els treballs comunitaris in situ i a cadascun dels ministeris. A títol d’exemple, és bo de saber que Xipre té –només a Brusel·les– una seixantena de persones que participen en els diferents comitès. Andorra n’hi té tres, ambaixadora inclosa. (Al ministeri d’Exteriors, comptant-hi tothom, no arriben a trenta). I capítol a part mereixen les qüestions d’ordre polític, com el vot i l’elecció dels ciutadans comunitaris a les comunals, o l’elecció hipotètica d’algun eurodiputat andorrà, potser resident.
Seguim amb les intempestives reflexions europees. Sisè: ni la UE sap massa bé què fer amb els petits estats, ni aquests tenen un full de ruta clar, més enllà del plantejament general de poder-se aixoplugar sota el paraigua de la Unió sense cedir gaire sobirania. (Tornarem més endavant sobre aquest punt). L’encaix entre la UE i els petits estats és un desideratum, no hi ha gran cosa de pensat, ni per part dels uns ni per part dels altres. Per això és tan important la referència que apareix al Tractat de Lisboa, perquè és l’escletxa que obre el camí per a un acostament realista i possible.
Setè: en tot aquest procés, em sembla que des d’un principi s’estan confonent fins i mitjans. Andorra hauria de definir clarament què és el que vol obtenir, quina és la situació que busca, i en funció d’això, determinar els mitjans més adients per aconseguir-ho. L’acord d’associació o l’entrada a l’Espai Econòmic Europeu no són fins en si mateixos, sinó mitjans. Són mitjans per arribar a un objectiu que no veig clarament rumiat ni explicat enlloc. Per mi hauríem d’aspirar, bàsicament, i a partir de la situació actual, (unió duanera, euro -ús-, acord de cooperació), a l’extensió del tracte dispensat als andorrans com a ciutadans comunitaris a Espanya, França i Portugal a tots els estats membres i l’assimilació de les empreses andorranes a les empreses dels països de la UE.
Vuitè: l’acord d’associació. Abans de continuar, un comentari en relació amb el concepte acord d’associació. D’un temps ençà, s’utilitza l’expressió per significar una determinada posició política pel que fa a l’acostament a Europa. Però això, malgrat el que pot semblar, no aclareix gran cosa, car no hi ha un contingut substantiu sota el llampant rètol acord d’associació. El concepte acord d’associació és molt vague. En un inici, un acord d’associació era l’avantsala per a una posterior entrada a la UE. Després, però, aquest significat va caure en desús, fins al punt de signar-se acords d’associació de tota mena: alguns amb un gran grau de compromís, però també d’altres amb menys abast fins i tot que els acords dits de cooperació. Defensar, doncs, un acord d’associació per se no vol dir res; tot depèn del contingut, del que s’hi compti incloure.
La setmana passada iniciàrem la reflexió sobe l’encaix europeu. Començàrem per apuntar la confusió entre Europa com a concepte identitari i cultural i la realitat jurídica i política de la Unió. D’aquí en deduíem un cert complex d’exclusió, (com si en no ser membres de la UE no fóssim europeus), que ens aboca a voler apropar-nos o fins i tot a voler pertànyer a la UE de manera un tant acrítica. Punt primer.
Segon: tal com dèiem, la perspectiva més idònia per a l’acostament a la UE rau a superar el romanticisme i centrar-se en el pur interès, com fan tots els països. (Malgrat que en els discursos emfàticament entonin l’Oda a l’alegria). Crec que hi ha un gran malentès respecte al que realment podem esperar d’Europa i el que nosaltres hauríem d’aportar-hi.
Tercer: cal ser conscients que per a Andorra, Brussel·les és molt important, però per a Brussel·les, Andorra no ho és. (Excepte quan encetem un conflicte amb algun dels estats membres). Ho dic perquè potser s’ha d’explicar que no sempre és fàcil d’aconseguir l’atenció de la Comissió.
Quart: cal no oblidar que la UE és més de Menú que no pas de Carta. La UE és molt poc flexible, no està pels vestits a mida. Malgrat que s’utilitzi correntment l’expressió, amb la UE no es “negocia”. Si et convé, bé, i si no, tampis. La flexibilitat opera només pel que fa als terminis o les mesures transitòries.
Cinquè: per salvar (en part) el punt anterior, i tal com es destacà en el Summit, el nou Tractat conté una referència explícita als petits estats, absolutament fonamental per obrir la porta a un tracte diferenciat en relació amb els països tercers d’una altra dimensió. (Es volia evitar que una concessió cap a Andorra o San Marino pogués ser invocada per exemple per Ucraïna). Potser no és sobrer de recordar aquí que si la referència apareix al Tractat de Lisboa és perquè en el seu moment la diplomàcia andorrana va pensar-hi, –la idea i l’origen de la inclusió tingué lloc en un encontre informal a Jaca–, i va treballar de valent per aconseguir-ho, primer prop d’Espanya i França i les capitals europees i després fent lobby amb la resta dels petits estats. (És a dir, que Andorra ha participat, indirectament, en la “constitució” europea). O algú es creu que la referència ja hi era des de l’inici, com a caiguda del cel?
El 19 i 20 de novembre tingué lloc la quarta (i última?) edició de la Cimera sobre el futur d’Europa. El Summit, vaja. Enguany el Summit ha volgut completar la seva vocació internacional amb més referents de l’òrbita catalana, i en especial, del Baix Llobregat. També amb intervencions locals. (Sembla que molts es van sorprendre de la vàlua de l’Imma Tor, quant de mal que fan els prejudicis gratuïts i ignorants). He seguit el desenvolupament de la Cimera per la premsa o la web, no tinc el gust de pertànyer als convidats oficials ni als assistents a càrrec de l’empresa. (Quin contrast amb les esforçades i generoses jornades de la SAC!) Pel que veig, la proporció entre les aportacions rellevants (les menys) i el reguitzell embafador de tòpics (els més), se sol mantenir constant en qualsevol mena d’esdeveniment similar, sigui quin sigui el seu àmbit o categoria.
Com no podria ser altrament, un dels temes estrella havia de ser el de la relació “estratègica” d’Andorra amb la UE. (En aquests Summits, tot allò que no és “estratègic”, no val gran cosa, i es factura a encara menys). És a dir, l’acostament a la UE, el famós “encaix”; que és un dels pilars del pacte. Ho considero un encert, perquè això de l’“apropament a Europa” em sembla cada cop més un tòpic, una lletania tipus “sostenible” que demana urgentment d’acotar-ne el significat.
Permetin-me que m’apunti al necessari i alhora gairebé inexistent debat sobre el tema europeu. Crec, en primer lloc, i com a prèvia, que en la voluntat d’acostament a Europa hi ha una part de confusió que ens aboca a un cert complex. La confusió rau a identificar Europa amb la Unió Europea, la indiscutible realitat històrica continental amb una estructura jurídica i política actual, per important que aquesta sigui. El malentès ens causa un conflicte de pertinença i exclusió que ens neguiteja. En no formar part de la UE ens sembla que se’ns nega la condició d’europeus. I des d’aquesta perspectiva més o menys sentimental és lògic que volguem “apropar-nos a Europa”. El cas, però, és que ja en som d’europeus. Què som si no, i des de la nit dels temps? Si hem d’acostar-nos a la UE, fem-ho desacomplexadament i per altres raons; fem-ho per càlcul, per pur interès, si és el cas, com ho fan tots els estats. Continuarà.