Voldria tancar aquesta sèrie d’articles sobre Andorra i la UE reprenent la qüestió de la sobirania, (que no deixa de ser un concepte històric), amb una miscel·lània final.
Amb els anys m’he anat tornant escèptic respecte a l’apropament a Europa. Recordo com vint anys enrere, en ser preguntat si Andorra s’havia plantejat entrar a la UE, responia que no, però que en vint anys l’escenari seria diferent, i que aleshores, molt probablement, Andorra discutiria l’adhesió. I és clar, els vint anys ja s’han escolat, i davant la mateixa pregunta, hom té la temptació de donar una resposta semblant: “Ara no, però en vint anys, segurament.” I aleshores no sé si és que m’equivocava en el càlcul temporal d’aquest acostament asimptòtic o senzillament és que això no passa de ser una forma d’entretenir-se. En qualsevol cas, en la relació no hi ha allunyament possible: o bé es manté la distància (escenari més improbable), o ens hi anem apropant. La clau, evidentment, és definir fins on. Em sembla que, com en tantes coses, el que ens cal és no deixar mai de banda el sentit comú, i sí en canvi els complexos o les ganes d’aparentar d’aquests darrers anys a les quals ja se’ls va agafant el gust (però, és clar, ara tot és molt diferent). Hem d’acostar-nos a la UE? Possiblement, però fent el que ens convingui i sense a prioris, no per anar a pitjor. Per mi, com ja he escrit, la situació ideal és la que ja tenim (quasi Unió Duanera, ús de l’euro, acord de cooperació i altres), més l’assimilació dels ciutadans i les empreses andorranes a les comunitàries. Aquest seria l’objectiu polític –una mena de “ni a dins, ni a fora”–; i caldria aleshores veure tècnicament quin és el millor camí per aconseguir-lo, si acord d’associació, o acord d’associació multilateral amb els microestats, o via negociacions bilaterals com les que hi hagué amb França, Espanya i Portugal (i filant molt prim quant al preu). El que em fa por de tot plegat, francament, és que un dia haguem d’apropar-nos a la UE a corre-cuita i perquè no hi hagi més remei, per força, en virtut de la incapacitat de resoldre els nostres problemes. Anirem llavors lluents a abraçar-los com a salvadors, donant-los les gràcies i de pas tornant-los les claus de l’efímera sobirania del 93. O es pensen que serà de franc?
La darrera setmana introduírem la idea de sobirania en la reflexió sobre l’acostament a la UE. A banda de l’interès econòmic, el criteri de la sobirania ha d’ésser igualment contemplat en tot el procés. Una idea de sobirania molt matisada i realista, d’acord amb els temps presents, però sobirania al cap i a la fi.
És ja un lloc comú que amb la Constitució del 1993 el poble va esdevenir major d’edat, plenament sobirà. Fa doncs disset anys que tenim sobirania, disset anys en què hem anat bastint el modern Estat andorrà, assumint responsabilitats que abans ens eren vedades i endegant estructures fins llavors innecessàries. I tot això ha coincidit majoritàriament amb uns anys de creixement i bonança que han permès de suportar unes administracions generoses i tal volta excessives i un Estat del benestar sui generis subvencionat per a tothom, necessitat o no, amb el consegüent nivell de despesa. I així hem arribat als moments actuals de crisi, una crisi que ens fa tocar de peus a terra. Una crisi que qüestiona el mateix fonament del sistema, el seu model de creixement il·limitat, els seus forats i els seus mecanismes de regulació.
A ningú se li escapa que els darrers temps no han estat els més propicis per a alguns dels microestats, completament desdibuixats per llur condició de paradís fiscal. Aquesta circumstància pot haver portat més d’un responsable europeu a plantejar-se l’interès o la nosa, la funció i el futur d’aquests països. Davant d’això, ens cal més que mai aclarir el que ens convé (a fora i a dins), car el perill potser rau ara en l’acord tàcit d’alguns dels grans per repartir-se la tutela dels microestats (com ja ha succeït en la gendarmeria dels paradisos fiscals). Itàlia es cuidaria de San Marino, Alemanya de Liechtenstein i França de Mònaco i, juntament amb Espanya, també d’Andorra. És el que podríem dir-ne satel·lització. És clar que la croada contra els paradisos fiscals deu haver nodrit l’esquema dels microestats-satèl·lits, de sobirania limitada i consentida (o potser no gaire, potser la sobirania andorrana no ha passat mai de l’estadi de ficció). En l’acostament a la UE aquesta serà també una qüestió cabdal; alhora una amenaça i una oportunitat, tal com es diu ara.
Avancem en aquestes reflexions particulars sobre l’acostament a la Unió Europea. Insisteixo que abordem la qüestió amb estranya lleugeresa i amb la quasi absència de debat públic i de posicionament il·lustrat per part dels partits, fins al punt que es difícil de saber quin és el plantejament de cadascuna de les formacions o del mateix Govern, a banda de les declaracions del seu ambaixador especial. Però potser només ho fem veure, que abordem la qüestió. Els partits alguna cosa en diuen al programa, sense concretar-ho massa, i després tot es perd en les estèrils discussions preliminars, les cites pel pacte, els tòpics i les tàctiques. I mentrestant, el món gira i no ens espera.
Voldria afegir algunes notes a l’entorn de la sobirania, concepte fonamental per considerar conjuntament amb el càlcul cost/benefici a l’hora d’acostar-nos a la UE. D’entrada, em sembla que hauríem d’anar una mica més amb compte amb l’aliança de microestats. L’intercanvi mutu d’experiències i coneixements és, sens dubte, una bona cosa. També ho és la participació conjunta en programes internacionals de cooperació, car ens permet augmentar la nostra visibilitat. I segur que hi deu haver interessos compartits. Dit això, cal que anem amb compte a l’hora d’aparèixer com a front comú. (En política exterior els símbols compten, i molt). Mesurem-ne la manera, el moment i l’oportunitat. Per dues raons: primera i circumstancial, perquè trobo un error que els últims mesos (anterior i nou Govern) ens féssim repetidament la foto amb altres microestats/paradisos fiscals molt més agressius que nosaltres i que ens podien encomanar una part de la seva ombra i responsabilitat, (a anys llum de l’andorrana), visualitzant una mena d’aliança de la no-cooperació. Segona i més política, vigilem amb els fronts de petits estats, perquè en els organismes internacionals, i penso en les Nacions Unides, ressorgeix de tant en tant la idea que això que cada microestat tingui un vot s’hauria de revisar, que potser s’hauria d’ajustar llur representativitat, que seria millor que s’haguessin d’agrupar per tenir un sol vot entre tots. Mirem-ho bé, perquè en l’apropament a la UE podria passar el mateix, i tampoc cal que els ho posem tan fàcil.
Recentment estrenada la presidència espanyola (que el Govern sabrà aprofitar per exposar la nostra posició), continuem amb el tema europeu.
Onzè: dèiem fa uns dies que potser hi ha un malentès respecte al que realment podem esperar d’Europa i al que nosaltres hauríem d’aportar-hi. Durant anys i panys s’ha escampat la idea excessiva que Brussel·les ens solucionaria les qüestions pendents, que la clau dels nostres problemes se situa nord enllà. Segur que Brussel·les pot ajudar, però bàsicament els problemes són nostres i a nosaltres ens tocarà de resoldre’ls. I és que, de tant en tant, en l’imaginari andorrà retorna el mite dels duros a quatre pessetes. Recorden el conte de l’obertura bancària, quan somiàvem que els bancs de mig món es barallarien per venir a Andorra? O de la gallina dels ous d’or que havia de ser l’oficina de marques i les corredisses per esdevenir-ne mandatari? Per dir-ho de manera amable en aquest encara tendre any nou: som tots prou de bona fe. Doncs o molt m’equivoco, o tampoc de “l’acostament a Europa” en traurem gaire més del que nosaltres mateixos vulguem posar-hi. El relat fabulós que he sentit a més d’un fidel militant que “anirem a Brussel·les i com que els ho explicarem bé, ens admiraran, i els saltaran les llàgrimes, i llavors ens faran un tracte especial, i…” em sembla més propi de pel·lícula del Paco Martínez Soria.
Dotzè: penso que som poc conscients del grau de compromís del que gaudim amb la UE. No valorem el que tenim. I és que potser som ja avui molt més dins del que ens pensem. A banda d’altres convenis, i gràcies als acords del 1990, som a la Unió Duanera (amb l’excepció dels productes agrícoles). Això és molt més del que mai obtingueren alguns països que mantenen relacions privilegiades amb la Unió. I de facto, som també dins l’euro (cal recordar que hi ha uns quants estats membres que encara no). Vull dir que durant tots aquests anys hem pogut disfrutar d’alguns dels principals avantatges europeus sense haver-ne hagut de pagar un alt preu (per dir-ho clar, gairebé de franc). Ens hem sabut situar a la solana sense patir el fred de l’obaga. S’imaginen per un moment, i per donar un exemple, que la UE ens hagués començat a posar condicions per poder utilitzar lliurement la seva moneda?