Embolic i mèrit
Sempre m’ha fet gràcia la idea que cada poble té els governants que es mereix. Doncs no ho sé, què volen què els digui. En la situació actual d’empat, on el carnaval dóna el tret de sortida a la campanya electoral més llarga –campanya de crispació, brindis al sol, afalacs i rebaixes que ens ha de sortir molt cara–, m’agradaria pensar que no; que el país és molt més ric, plural, creatiu, conciliador i assenyat que el seu reflex en la política. Em resisteixo a creure que Andorra no dóna per a més que el ball de bastons entre els socialdemòcrates del canvi tranquil, el reformisme de coalició o la plataforma pel canvi. Tots han degut fer i faran algunes coses bé i d’altres malament, i més aviat a l’andorrana; sense blancs i negres absoluts, per estil, per moda o per programa. Fins avui, el tarannà de cadascú i l’adaptació a la realitat prevalen per damunt de la ideologia. O no és veritat que tant liberals com socialistes governen ara i des de fa molts anys en els variats comuns sense que se’n noti gaire la diferència?
Ahir era dissabte de carnaval, dia de feina. Amb les temperatures sota zero, vianants i turistes omplien de vida els carrers. Andorra, en la seva petitesa, es veia lluïda i cosmopolita. Continua sent per a molts una bonica capsa d’il·lusions. Vaig passar la tarda a Aixovall, conversant de manera més que agradable amb un dels principals artistes del país, que em regalà la seva lucidesa i sornegueria. Mentrestant, la rua de carnestoltes enganyava la temuda crisi. A l’hora de sopar, vaig poder descobrir interessants caràcters vinguts d’horitzons diversos i llunyans. Avui, diumenge, a la collada de Montmalús hem coincidit ben bé una vintena de persones, practicants de l’esquí de muntanya. Feia fred i feia bo; el dia encomanava optimisme. Mentre baixàvem, hem creuat amics i coneguts. Torno a casa i m’assec a escriure. Fullejo primer els diaris, i el relat de l’activitat política em retorna de cop a terra. Em pregunto per què passa el que passa, com ens hem posat en aquest embolic i si Andorra es pot permetre d’assemblar-se cada cop més a Itàlia, on govern i societat caminen pel seu compte. O potser és que ens trobem en un moment singular, de desorientació i desassossec, de crisi, en que el vell no mor encara i el nou encara espera?
Apreciat Mateu, et demanes com ens em posat en aquesat situació política? de segur en trovariem molts de factors però un d’ells potser seria la falta de maduresa ( segur, però, que no t’agrada massa aquesta referència, oi?) d’una societat que va votar una Constitució democràtica i sembla que alguns no acaven d’entendre el veritable sentit de la Carta Magna. Aquests que no entenen l’exercici democr`tic canvien els Principis per tenir amics a tots els partits i sortir quan hi toca, Ideologia per acomadar-se a quatre paraules ben dites i amb gràcia i Solidaritat política per o estàs amb mi o contra mi. Així arrivem a on estem, a una generació de ressentiment i pobresa política. Tandebó això mateix no contamini a les noves generacions dels uns, dels altres i dels demés.