Vicenç Mateu

Prínceps del Tourmalet

blocs — Tue, 27 Jul 2010 05:26:09 +0000

És dijous a la tarda, i el Tour arriba a dalt del Tourmalet. Aquest cop es festeja el centenari del primer pas pels Pirineus. Enmig del fred i la boira, Andy Schleck i Alberto Contador han creuat plegats la meta. Com que Schleck ha tirat tota la pujada, Contador no li ha disputat l’etapa. Contador i Schleck formen una parella especial. Tots dos desborden talent, tenen caràcter, són les grans figures del ciclisme actual i dels anys a venir. I malgrat tot, són bons amics. (Sastre diu que són uns niñatos.) L’any passat marxaren plegats de vacances tropicals. Després, durant l’hivern, compartiren dies de caça pels monts de Toledo. El seu bon rotllo recorda la relació entre Nadal i Federer, o fins i tot l’esperit Guardiola. En qualsevol cas, són un exemple, i no n’hi ha gaires. Són dos senyors.
Cada estiu i durant tres setmanes el Tour ofereix un culebrot ple de situacions dramàtiques d’una intensitat difícilment superada pels guionistes de ficció. I és sabut que perquè un culebrot tingui èxit, més enllà de la successió d’instantànies, cal una història. I no es poden forçar les coses. Aquest cop la història ha estat la rivalitat entre Contador i el jove Schleck. Si fem memòria, però, veurem que el relat que enguany el Tour prometia era un altre. Hom esperava la torna de l’enfrontament Armstrong-Contador de l’any passat, la lluita oberta i sense treva entre el nou Radioshack i l’Astanà recomposat. La sort de la carrera ha estat molt diferent.
La malastrugança d’Spa, els incidents dels pavés, la retirada del germà gran, les caigudes del valent Armstrong i del poruc Evans, el salt de la cadena de l’Andy, el no veure’l i la disculpa nocturna de l’Alberto, la polèmica en aficionats i periodistes, la ira popular, l’opinió d’antics campions al rescat de l’espanyol, la reconciliació davant les càmeres, el penúltim duel a la muntanya, les abraçades, el fair play final i la visita del president Sarkozy, que sabedor de la importància del reconeixement s’ha desplaçat al Tourmalet per saludar-los i fer-los costat, han fet que la història del Tour hagi estat molt més amable que la crispada i fosca convivència dels companys Astanà de l’edició del 2009. Tota una lliçó.

‘Cuán largo me lo fiáis’

blocs — Tue, 20 Jul 2010 05:24:36 +0000

Sembla que la calor no para i torna a poc a poc la normalitat, amb la gent pensant en les vacances. Dissabte 10 de juliol va ser la gran manifestació en defensa de l’Estatut, un esgraó més en l’habitual viacrucis estival del “català emprenyat”. L’endemà mateix al vespre i dilluns (i dimarts, i…) visquérem una apoteosi del sentiment nacional espanyol després que la selecció guanyés el Mundial. Em va agradar de veure el Manolo Escobar a la celebració. Gairebé ni me’n recordava del Que viva España.
La pregunta del milió és: quants dels manifestants del dissabte es degueren alegrar de la gesta de diumenge? Fa de mal saber-ho. Els presents a la mani diuen que la proclama que més es deixà sentir fou “independència”. Ara bé, segur que hi havia gent de tot pèl: a banda dels independentistes convençuts, serien nombrosos els sobiranistes de tarda i autonomistes de nit –un cop baixa la temperatura, o els federalistes de fantasia, tipus José Montilla o Miquel Iceta. I després, com a tot acte, hi devia haver molta gent que senzillament volia ser-hi, perquè ha sentit explicar moltes vegades el relat fundacional de l’Estatut, la manifestació mítica de l’11 de Setembre del 1977, i llavors no hi era.
La sentència del TC ha revolucionat l’exoasi català. L’Estatut és més o menys inconstitucional, cosa que ja es veia a venir. L’acord per la Carta Magna fou el que fou, (algú creu que s’hauria pogut pactar in illo tempore alguna cosa que qüestionés la unitat d’Espanya? (“España antes roja que rota”). Es van inventar les autonomies per donar cert aire de federalisme sense ser-ho i l’anhelat reconeixement diferencial de les “comunitats històriques” va acabar en el “café para todos”, l’haguessin demanat o no. Crec que tenien raó els que pensaven que l’Estatut pretenia, per la porta de darrere, canviar la llei fonamental. I aquesta volta, el PSC, abocat a l’atzucac de les contradiccions pròpies, ha semblat entendre la situació: la Constitució dóna de si el que dóna. Nacionalisme constitucional jacobino-cañí i/o temptació sobiranista. Als qui els faci il·lusió anar a la propera manifestació per l’Estatut vestint la Roja només els queda proposar la modificació de la Constitució per avançar de veritat cap al federalisme.

El cefalòpode

blocs — Tue, 13 Jul 2010 05:20:34 +0000

Molt merescudament, després d’una final agònica, Espanya ha guanyat el Mundial. Felicitats! Me n’alegro per un grup que vol jugar al futbol i per l’impassible Del Bosque. Era el primer Mundial africà, el del Waka Waka de la colombiana Shakira, el de la pilota Jabulani, pakistanesa, capaç dels efectes més estranys i amb tendència a anar-se’n als núvols. El món global és rodó com una pilota de futbol. Espanya ha vençut amb el tiki taka, que diria el malaurat Andrés Montes. I aquest cop la Roja era gairebé Grana, fantasiosament federal i asimètrica, com l’Estatut, amb set del Barça i quatre més.
A banda del bloc espanyol, desaparegudes les grans figures, podria dir-se que l’estrella del Mundial ha estat un pop d’Oberhausen, el pop Paul, que a hores d’ara ja és com de la família, conegut arreu i amb milers de seguidors al Facebook. (Per mi que l’han promocionat els del Bilderberg). Bé, ja saben que el pop ha encertat el guanyador de tots els partits. El Paul, que té un aire desentès i com de senyor, endevina per apetit, s’apunta distanciadament al que li ve de gust. Dos segles d’il·lustració alemanya, Bauhaus i escola de Frankfurt, i ara va i ens acabem fiant del lliure albiri d’un pop. Sembla que fins i tot han anat a buscar un expert científic peruà perquè n’expliqui el comportament. (Que no té res més a fer, la gent?)
Jo sóc una mica escèptic, però si resulta que el pop Paul és realment tan bo, proposo que el portem a Andorra. A veure si supera les proves mèdiques i el podem colar dissimuladament en la quota d’immigració com a assessor (de més estranys n’hem colat). Si no, sempre podrem convidar-lo a la Universitat d’Estiu. I un cop a Andorra, i degudament instal·lat a Naturlàndia o Caldea, veurem si el senyor pop té prou tentacles per fer prediccions de mèrit: dir-nos qui es dedica a mutilar els porcs lúdics de l’avinguda Carlemany, o si l’afer del senyor Nomen i el senyor Bartumeu acabarà finalment en boda, o, si no és el cas i l’any que ve hi ha d’haver eleccions, si pels Verds es presentarà l’Antònia Escoda o la Isabel Lozano, perquè per saber que l’Eusebi Nomen, el Joan Gabriel, el Jaume Bartumeu i àdhuc el Tomàs Pascual hi tornaran a ser no crec que ens calgui la predicció de cap simpàtic cefalòpode.

El Mundial és així

blocs — Tue, 06 Jul 2010 05:19:52 +0000

“El futbol és un esport que van inventar els anglesos, en el que juguen onze contra onze i on sempre guanya Alemanya.” Potser no és la més exacta, però aquesta és la coneguda definició del futbol de l’exblaugrana Gary Lineker. Són dies de Mundial, i és difícil quedar-ne al marge. Tothom, poc o molt, se n’assabenta, ni que sigui per les estridents rondes de clàxons, tipus boda, que es produeixen dia sí dia també quan guanya un equip amb alguna simpatia a casa nostra. Diria que s’ha convertit en costum i gairebé en obligació. Deu ser una manera d’afirmar la pròpia i enyorada identitat en un país escassament comunitarista. En aquesta Andorra despistada, el partit Espanya-Portugal es va viure amb gran rivalitat, com si fos un renyit derbi local.
El Mundial ens ha deixat situacions ben curioses. L’eliminació de la campiona, l’àvara Itàlia, a qui per primer cop la garreperia i l’astúcia no li han sortit a compte. La decepció anglesa. El paper més que digne d’americans, sudcoreans i japonesos. El ridícul francès, amb un impagable Domenech i una colla d’enfants gâtés que fa dies que confonen el tocino amb la velocitat, amb Henry a l’Élysée i el president de la federació i l’entrenador en audiència parlamentària; l’equip nacional és allí qüestió d’Estat. Per no ser menys, Nigèria encara ha anat més lluny: el president ha vetat tots els jugadors. A banda dels mèrits de l’Uruguai, em sap greu l’eliminació de Ghana, darrera esperança del continent amfitrió. M’ha agradat veure els salts d’Angela Merkel emulant Sandro Pertini. No hi ha hagut duel Cristiano/Messi. Brasil i Argentina eliminades, i Maradona, cosa gens estranya, perdent la força per la boca. I encara queda la Roja i la seva parafernàlia, (i la Carbonero). La selecció espanyola buscant vèncer el malefici històric que l’ha allunyat des de sempre dels llocs d’honor.
Algun filòsof de la sospita amb formació salmantina em diu que el fet que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut surti precisament ara, enmig de l’eufòria mundialista i després de tants anys d’espera, no és pura coincidència. I és que a més, paradoxalment, aquest cop la Roja és menys mesetaria que altres vegades. És una Roja poc del toro, és una Roja en la que, a la que bades, et sembla veure el Barça.

Petards i ‘vuvuzeles’

blocs — Tue, 29 Jun 2010 05:22:10 +0000

Dimecres passat va ser la nit de Sant Joan. La festa celebra el solstici d’estiu, l’instant en què el dia sembla vèncer definitivament la nit. Malgrat l’èxtasi a l’entorn de la foguera purificadora, la nit de Sant Joan conté ja la llavor de la fosca; marca el moment en què l’ombra torna a avançar sobre la terra. La contrapartida de la nit de Sant Joan és el solstici d’hivern, festejat la nit de Nadal, just sis mesos després. Aquella és la nit més llarga, però és una nit d’esperança davant la foscor, de recolliment davant la llum que neix, i a la qual hom sembla afegir set dies d’incertesa fins a l’afirmació rotunda i festiva del nou cicle que comença per cap d’any. En aquesta societat aparentment dessacralitzada mantenim viva la necessitat de fites que compassin el pas del temps. No tots els dies ni totes les nits són iguals. I creiem que en cada moment cal fer el que toca, si volem que les coses vagin bé. I celebrem els moments principals de l’any segons el calendari cristià, si bé és veritat que el calendari cristià recupera festivitats ancestrals molt més antigues.
Dimecres tornava a casa després de baixar de la muntanya. En arribar a Escaldes ja se sentia el so dels petards. El primer que vaig veure fou un pare de família gens estrafolari amb aparença de gaudir mentre ensenyava als seus fills com destrossar amb els petards el mobiliari urbà. (Algú se sorprèn encara del que passa a les escoles?) Pilots, cons, contenidors d’escombraries, papereres, bústies particulars, tot objecte públic o privat semblava susceptible de contribuir a l’exaltació de l’estupidesa incívica i insolent. I compte, que aquells que gosaren cridar l’atenció a algú foren ridiculitzats o directament escridassats per joves i no tan joves que creien tenir carta blanca. Deuen ser si fa o no fa els mateixos que neguen tota responsabilitat individual per acusar de seguida l’Estat dels seus mals. Després d’anys i panys de riure’ls totes les gràcies, el “deixeu-me en pau, ocupeu-vos de mi” (Pascal Bruckner), sembla ser la seva divisa. Són els rebels sense causa de la societat del tot val, on la raó legítima de cadascú es veu ofegada per la cridòria uniforme i igualadora del so de la vuvuzela. Quin gran invent del Mundial!

El mètode de l’autobús

blocs — Tue, 22 Jun 2010 05:24:55 +0000

Amb més crisi que mai, la situació política andorrana és com la cançó de l’enfadós.

O el conte que mai no s’acaba. La cançó de l’enfadós és la que primer sona bé, més endavant un s’hi acostuma i després cansa i cansa. És el que dirien molts davant les peripècies polítiques. Potser sí que té raó el Sr. Ribas i el millor és no marejar més la perdiu, anar a eleccions i que el poble triï. Jo ja no he estat capaç de seguir el debat d’orientació, i això que la política m’agrada. M’imagino que el mateix li ha passat a molta gent.
Enguany el debat prometia ser alguna cosa més. A la fi, tot com sempre, si fa no fa. CR11 amb una mica més de gol en comparació amb el seu habitual absentisme polític, però sense evitar que el protagonisme i la iniciativa se’ls endugui el Sr. Nomen. El Sr. Paco Rodríguez, amb un diagnòstic actualitzat, dient que ara sí que sí, quan mesos enrere es feia el ronso i s’apuntava a l’optimisme de ZP o del president Laporta: “Que no estamos tan mal, que no les embauquen!” I el Sr. Bartumeu, amb la pell de corder, renunciant al balanç de la feina feta pel Govern que es lleva d’hora i plega tard però en el que tot transita al ritme del canvi tranquil, el dels papers que caben a la seva taula. I és que també és mala pata que el 35 o 40% del programa ja complert no ens hagi permès de millorar en la situació de crisi; deu ser que les mesures per a això es troben en l’altre 60%. I ell que s’esperava un líder de l’oposició tradicional al qual respondre amb les metàfores ja rodades tipus el clau per la cabota, l’ascensor social espatllat, etc., (i amb el qual segurament s’entendria, molts se sorprendrien de certes afinitats electives), i ara va i li canvien el guió i el personatge, havent de torejar amb aquest xicot desacomplexat i un xic triler. Ai, com deu enyorar l’Enric Tarrado i els seus, aquells que un dia va dir que cabien en una cabina de telèfon!
Ara com ara, només se m’acut una solució d’urgència per mirar de reconduir la situació. L’innovador i emprenedor mètode de l’autobús. És a dir, pujar-los tots dins d’un autobús, cridar de nou el Sr. Marc Aleix, guia qualificat i president de la PIME, i el Sr. Ricard de Haro, mediador subtil i descobridor de la personalitat profunda del cap de Govern, i anar a fer tots plegats un tomb pel país. I si així no se’n surten, no és que calgui un patriarca, és que això ja no ho arregla ni el Superventura.

El Manual Indigest

blocs — Tue, 15 Jun 2010 05:25:11 +0000

Com és sabut, el 1748, Antoni Fiter i Rossell, fill d’Ordino, va deixar com a testimoni per als seus contemporanis i per a les generacions futures el Manual Digest de las Valls Neutras de Andorra. El Manual és un recull de la història, el dret i els usos i costums del Principat. Fou un encàrrec del Consell General, aleshores òrgan suprem de la política. Era un text reservat que havia de romandre lluny de l’abast dels forasters.
El més llegit i conegut del Digest són les 55 màximes, que se solen invocar a la recerca d’autoritat centenària i solemne per defensar qualsevol cosa o la seva contrària. Les màximes reflecteixen l’època i recorden altres reculls de saviesa pràctica. N’hi ha una colla, però, de força intemporals, i per tant d’aplicació encara avui. No sé si els consellers d’abans les seguien, suposo que a voltes sí i a voltes no. Com tants preceptes ètics, degueren ser concebudes com un recordatori a no perdre de vista i al qual retornar de tant en tant.
D’un temps ençà s’ha posat de moda citar les màximes, en les circumstàncies més diverses i inversemblants, fins arribar a extrems en què se’t posen els pèls de punta. I és que crec que el Manual Digest, en aquests temps que corren, ens ha fet molt de mal. És com la coartada perfecta. Tothom s’hi refereix i creu seguir-lo, quan en realitat portem vint anys ben bons –facin els comptes– sense haver-lo paït. Potser perquè no l’hem rumiat prou, en el sentit més zoològic de la paraula. (A alguns, els seu metabolisme els ho impedeix). En realitat, el Manual ens és avui Indigest.
A títol d’exemple, a les portes del debat d’orientació política, i després que el Govern ja hagi complert del 35 al 40% del seu programa, només voldria recordar-los el que diu la màxima sisena: “Escullir per las Empresas y Empeños los homens mes integros, discrets y Experimentats”, parant especial atenció al comentari de l’autor. (El Consell ha de saber triar…) “aquellas personas que sapian tractar ab valor, y blandura los negocis, que degan tractar, que sapian donar facil eixida alas dificultats, que se ofereixen, y sobre tot, que sian Angels de pau, antes que atissadors de foch, que pot encendrerse de una petita Centella.” El debat està servit. Bon profit.

Com una moto

blocs — Tue, 08 Jun 2010 05:42:54 +0000

Com molts aficionats al ciclisme, fa temps que segueixo les proeses del suís Fabian Cancellara. Cancellara és un ciclista especial, d’una fortalesa extrema, amb un físic contundent. Amb 1,86 d’alçada i 80 quilos de múscul, la seva morfologia recorda el gegant Indurain i l’allunya dels ciclistes longilinis i lleugers, tipus Contador. Més aviat hom esperaria retrobar el simpàtic Cancellara en altres disciplines, com el combat o la lluita. Potser per això els seus companys se l’imaginen com a gladiador; no en va l’han rebatejat com a Spartacus.
Spartacus és un corredor d’una potència extraordinària. La seva especialitat és la contrarellotge, i dins la seva agenda hom apunta una futura temptativa del rècord de l’hora. En el seu equip, el Saxobank dels germans Schleck, Cancellara ha esdevingut el cap de files de les clàssiques d’abril. Aquest any es va imposar en els murs inhumans del Tour de Flandes i les llambordes de la París-Roubaix. Tothom esperava un duel més que disputat amb el seu rival, el campió belga Tom Boonen, (no hi ha res més gran per a un belga que guanyar el Tour de Flandes), i amb Juan Antonio Flecha en el rol d’outsider. Però Cancellara va dominar les dues curses de manera impressionant. Anava com una moto.
Ara, a un mes del Tour, com cada any, ha esclatat l’escàndol. Des d’Itàlia acusen Cancellara de dòping tecnològic. Diuen que la bicicleta amb què va córrer els darrers quilòmetres de les curses (en ambdues canvià de bicicleta cap al final) portava un motoret elèctric capaç de convertir un esforçat dominical de l’agrupació ciclista andorrana en un potencial guanyador de la volta a França. Els vídeos, els gràfics i les explicacions circulen per la xarxa. Els escèptics ho qualifiquen despectivament com això: com una història d’Internet. L’UCI ha decidit investigar.
Joyce o Kubrick ens ensenyaren que en el món contemporani l’èpica es dóna únicament en l’espai de la representació. És el que té l’esport. Però si la història de Cancellara es confirma, ja és el súmmum de la caradura. O no. Potser el ciclisme, mirall de la vida, continua deixant clar que per triomfar, a part d’aptituds naturals, molt entrenament, un bon equip i una punta de sort, mai és de més una petita ajuda, o un dissimulat motoret.

La conciliació dels cabirols

blocs — Tue, 01 Jun 2010 05:31:19 +0000

Escric això diumenge al vespre. Avui ha estat un dia especial, estrany. El pont del túnel dels Dos Valires ha cedit de nou. Sort que no hi havia ningú a sobre. Després de dir que tot estava bé, més d’un s’ha cobert de glòria. El dia s’ha llevat lleig, a estones amb ganes de ploure. He sortit a fer un tomb amb el cotxe, un parell de sensúnics. Sense l’adhesiu de l’AND, les meves opcions eren limitades. He volgut veure l’efecte de l’obligatorietat del tancament dels comerços. A tocar de les dues, hi havia força gent pel carrer. Més tard, a les sis, tot plegat m’ha fet una sensació molt rara, com de malson, tipus La dimensió deconeguda, en veure dues o tres patrulles de policia apostades en diferents punts de les avingudes buides, vigilant l’obertura de les botigues. (Per contrast, als de la Fira de l’Outlet deu ser com si els hagués tocat la rifa. Han comptat amb els que no han pogut anar a comprar com tenien acostumat i amb els conciliats familiarment per decret.) I anar-hi anant. A aquest ritme, cada dia tots més pobres, perquè Andorra cada cop valdrà menys. I al final, entre quatre, ja s’ho faran. I si el 2011, tal com s’ha anunciat, ja no faran tancar les botigues, per quina raó hem d’empassar-nos encara tot aquest any de crisi amb aquest disbarat? Per què no ho fem ja enguany, en lloc d’esperar no sé què, i ens estalviem el mal econòmic i la desorientació dels visitants? I és que no arribo a copsar per quina raó fer tancar el comerç vuit tardes de diumenge serveix per conciliar la vida familiar i la vida laboral. És com matar mosques a canonades. Es podria entendre que per buscar aquest objectiu, i sempre de forma voluntària pel treballador, (si la mesura realment li convé), es vetllés perquè pugui disposar d’un nombre determinat de tardes de diumenge de festa. Però fer tancar el comerç sí o sí, és una altra cosa. I pot portar un important perjudici empresarial, que no ens enganyem, és com dir també social. I el perjudici no deu ser del 3%, però tampoc del 0,5%, com diuen des del Govern, sobretot per al comerç del Pas. (I un altre dia que ens expliquin com calculen els 700 milions d’euros de benefici de les empreses, però això ja és un altre tema.) En fi, anem jugant.

Més enllà del bé i del mal

blocs — Tue, 25 May 2010 05:27:04 +0000

El 1954, un nombre escollit de persones es varen reunir a la localitat holandesa d’Oosterbeek, concretament a l’hotel de Bilderberg. Des d’aleshores se celebra anualment i de manera més que discreta la reunió de l’anomenat Grup (o Club) Bilderberg, a la qual s’acut per invitació estricta i que reuneix un centenar d’individus amb gran influència política, econòmica i social. Enguany la trobada se celebrarà a Sitges, del 3 al 6 de juny. Les reunions del Club Bilderberg són privades, gairebé secretes, i ajunten persones amb molt poder. És per això que molts han volgut veure en aquest grup l’enèsima versió de la teoria de la conspiració. A saber, que més enllà de les causes i les explicacions públiques i aparents del que s’esdevé, hi ha un cercle d’iniciats en la conxorxa i el secret que, de comú acord, són els que mouen els fils del món.

No volia parlar-los de la realitat o quimera del Bilderberg, Déu me’n guard. Però el tema m’ha fet pensar en les teories de la conspiració a escala local. Deu haver-hi reunions de poderosos en lluïts hotels o luxosos xalets per decidir l’evolució de la política andorrana? Més enllà de continguts, de programes, d’ideologies i de la tropa, (serien el complement necessari, és clar) pot ser que els rics o els encara més rics decideixin des de l’elegància del diner quins han de ser els canvis i qui ha de ser el cap de Govern i el perfil de l’oposició? I si així fos, ho fan per defensar els seus interessos o també hi són per molt les rivalitats, les venjances entre iguals o la capacitat de control?

És una llegenda urbana el posicionament de la banca contra el Govern anterior, quan es diu que fins al penúltim dia el consideraven massa aperturista per passar a censurar-lo el dia després per mantenir-se en l’immobilisme? Responia aquesta actitud a un ajustament de comptes amb un dels seus? Té algun remot fonament la idea que París no volia de nou un Govern Pintat i va actuar conseqüentment, o tot fou desencert, malaurada coincidència o excusa? O encara, què té a veure La Caixa amb la política andorrana, des del dia que es va regularitzar CaixaBank, (escenari d’altres llegendes a banda i banda) passant per la seva sortida d’un dels grans bancs del país o la situació de festeig actual?