En el nostre estat actual de desenvolupament tecnològic i social, encara queden milions de coses que, malauradament, són impossibles. Reformar una Constitució no és una d’elles. Reformar una Constitució relativament jove, tampoc. La primera Constitució escrita de la història tenia ja deu esmenes sobre la taula de debat quan encara no havia estat ni ratificada a dos dels tretze estats que la van acabar adoptant. Les mateixes esmenes es van acabar acceptant tan sols un any i escaig després de la ratificació dels set articles originals per part de Rhode Island i poc més de quatre anys després que la Convenció Constitucional de Filadèlfia donés per tancat el redactat del text, aquell que comença amb el ja llegendari –i revolucionari– “We the people”. A França, la Constitució anterior a l’actual, la que establia l’any 1946 la IV République, no va arribar ni als dotze anys d’edat; l’operació, a més, no va ser conduïda per maquilladors sinó per cardiòlegs i neurocirurgians. Una reforma constitucional, finalment, no ha de ser total; en l’era del tallar i enganxar, la de les esmenes derogatòries d’un text conservat en la seva major part no sembla ser una via ni desgavellada ni potencialment traumàtica. Reformar la Constitució no és, insisteixo, ni impossible, ni il·legal, ni il·legítim. No pot ser, doncs, tema tabú. La reforma només depèn de la voluntat política d’uns polítics que, insistint reiteradament en la via del bloqueig, han demostrat que no estan (i –atès que exerceixen legítimament la nostra representació– no estem) a l’altura de l’ambiciós sistema polític de què ens vam dotar l’any 1993.
En aquest punt de la pel·lícula ni hi ha solució ni se l’espera. Hi ha tanta merda bloquejant la canonada que ara ja és impossible recuperar el tub esperant que la brutícia marxi per si sola o amb un simple desembussador d’aquells que xuclen l’aire. Caldrà tirar de química, de fontaneria o d’enginyeria. L’opció dels desembussadors agressius, amb lleixiu i vés a saber que més, no sembla una mala idea. Ens va funcionar (a mitges) l’any 33 i Déu n’hi do el gran resultat que va donar per desembussar la canonada constitucional, ara fa poc més de 18 anys… No els aniria gens malament als actuals Consell i Govern una estirada d’orelles pública i contundent en forma de concentració davant de Casa de la Vall. Recordem, a més, que el lleixiu no només desembussa, també desinfecta; el 1992 va aconseguir que molts dels microbis no accedissin mai més dins la canonada, un efecte més que interessant i desitjable en la conjuntura actual. L’altra alternativa és pura fontaneria: reemplaçar el tub i llestos. És una opció, evidentment, però cal tenir en compte que la nostra és una canonada amb tendència a embussar-se, amb defectes estructurals: és estreta, té moltes corbes i unes parets additives que, a més, atreuen la brutícia. Amb el fet de convocar eleccions no n’hi ha prou. Definitivament, cal tirar d’enginyeria. D’enginyeria política. Concentracions? Nous comicis? Fantàstic, però cal començar a pensar en alternatives sistèmiques perquè això –el nostre sistema polític i institucional– no acaba de rutllar i quan es torni a bloquejar, no estaria malament que algú hagués pensat en una alternativa…
D’en Rijkaard deien que era més psicòleg que entrenador, fins i tot quan va evidenciar-se que era massa permissiu amb els seus pacients. A Guardiola, en canvi, la caricatura l’identifica amb les lletres, amb algun poemari de Martí i Pol sota el braç… Vaig aficionar-me al seguiment radiofònic de les rodes de premsa del Barça amb Van Gaal, per pura addicció a la seva dicció, sense fer gaire cas del contingut. Amb Antic, d’accent igualment exòtic però molt menys seductor, vaig desconnectar de seguida. En Rijkaard, davant dels micros, era simplement insuportable: elegància exquisida, sí, però amb una buidor explícita –i volguda– de contingut que perpetuava la imatge de l’esportista autàrquic, que no té res a dir si no és amb una pilota. Guardiola, en canvi, entra al drap. A totes. Amb elegància, però sempre respon. Ja sigui amb ironia, amb silenci, amb humor, per la directa o després de desviar-se per allà a on ell li interessa passar. No pateix els mitjans de comunicació, els aprofita. No els utilitza amb nocturnitat, fent ús d’influències diverses, els aprofita quan, obligat, s’hi exposa. I ho fa combinant humilitat i seguretat. Verb fàcil? Sí –i en diferents idiomes–, però no n’hi ha prou. La diferència amb la resta del gremi és la seva capacitat de tocar tantes tecles. Psicòleg com Rijkaard, pedagog com Cruyff, seductor comunicativament com els argentins, analista malaltís com pocs i sociòleg com ell sol. Perquè és aquí on rau la principal diferència, en la seva capacitat d’analitzar les microsocietats en què es mou (equip, club, lliga, entorn, país, Estat) i avançar-s’hi sempre…
Benvinguts al Big Brother global! Benvinguts a una nova edició de Gran Hermano en què tots –i per sempre– serem els protagonistes! Ai, anava ben despistat el pobre Orwell… Vigilància opressiva? I ara! Ni vigilància, ni opressiva! Exhibicionisme voluntari (valgui l’èmfasi)! No cal que ens vigilin, nosaltres ens exhibirem! Ni la religió, ni el futbol, el nou opi del poble és l’exhibicionisme i el seu revers, la tafaneria. Tot hi ajuda: els mitjans (globalització mediàtica, proliferació de xarxes socials virtuals), el model (Gran Hermano i la resta de realities) i el context (anomia generalitzada en una societat trista on l’únic oci vàlid sembla proporcionar-lo la discoteca o la caça d’exhibicions de coneguts –Facebook–, de desconeguts –YouTube– o d’éssers superiors –Gran Hermano– o definitivament patètics –Callejeros, El Diario de Patrícia–). El resultat, una societat dividida entre exhibidors i tafaners (depenent de les persones amb qui t’hagis anat al llit o de l’espectacularitat dels abdominals o de la pitrera…) on, com si fóssim productors televisius, tots acabem patint pels índexs d’audiència. I esperem al prime time per deixar anar el millor acudit en un sopar, i ens apuntem a un sopar encara que no ens vingui de gust, i li riem les gràcies a qui no en té ni mica, i ens inventem (o adaptem generosament) històries inversemblants… Tot per por que si no fem uns bons números d’audiència (o, encara pitjor, baixem el share respecte a aquell company de feina insuportable) ens acomiadin de la vida social, condemnant-nos, de passada, a l’oblit de les càmeres i a dinar sols per sempre més a l’office de la feina…