Es tracta, simplement, d’una mesura antifrau. De respecte pels lectors i pel mitjà que m’ha acollit els darrers quinze anys. I també d’honestedat amb mi mateix: el 1999 em vaig prometre que quan no tingués coses a dir plegaria. Cada dia passen coses, cada notícia és comentable, és cert, però no tots tenim sempre alguna cosa interressant a dir. Fins no fa gaire em sentia còmode amb aquest format de columna o bitllet. Ara ja no. Ni tinc el talent ni la gràcia necessaris per redactar-les com els lectors i la capçalera es mereixen, ni idees per omplir-les cada setmana ni temps per construir-les amb el màxim rigor. Toca admetre-ho i seure a la banqueta. Ara algunes idees me les ventilo amb un tuit o amb un comentari (signat) i per d’altres, en canvi, necessito com a mínim un article més extens. Això, i també que tinc ganes d’allunyar-me del soroll, deixant de contribuir-hi. Cinc-centes columnes després, el cos i el cap em demanen ara llegir més i escriure menys, escoltar més i parlar menys i contribuir al debat públic –a això no renuncio– tan sols quan tingui alguna cosa a aportar i quan tingui garanties de poder argumentar-la sòlidament i d’expressar-me amb claredat. Si en aquests anys una sola de les idees d’alguna de les columnes ha interessat a una sola persona, em dono per satisfet. Ara, però, s’ha acabat. No tornaré a atabalar-me per no superar els 1.578 caràcters amb espais que imposa el format. Aquesta xifra serà el malson, ara, del Guillem Valdès, que agafa el relleu d’aquest raconet d’opinió a partir de dimecres vinent. Jo no m’ho perdria, la setmana que ve puja el nivell. Adéu. I gràcies per ser-hi.
Els que van votar “no”, ara farà vint anys, no em deuen –com a ciutadà– cap explicació. No s’han de justificar per res. I ara! Com si la Constitució hagués demostrat ser perfecta o infal·lible… Els que van votar “no”, fins i tot els que van fer campanya activa pel “no”, tenen tot el dret del món a pensar, ara, que si tornessin vint anys enrere, votarien que “sí”. Els que van votar “no” tenen dret a defensar i reivindicar amb vehemència, ara, la Constitució que no van votar fa vint anys, i creure-se-la, i fer-se-la seva, i invocar-la arreu i a tothora. També és seva. És tan seva, de fet, com dels que van votar “sí”, com dels que la van redactar, com dels que l’hem hagut d’assumir sense haver-la pogut votar; està tan ben parit això de la democràcia que fa que els drets ens emparin a tots, fins i tot a aquells que hi van votar en contra… Els que van votar “no”, doncs, no em deuen res. Hi ha una cosa, però, que, com a ciutadà, sí que demano als que van votar “no”: sensibilitat pel canvi. Així com ells, un dia, van passar del “no” al “sí”, potser d’altres han transitat, durant els darrers anys, d’un “sí” a un “no”, d’un “no” crític a un “no” rotund. Ras i curt: potser a alguns se’ns ha anat quedant petita la Constitució. Perquè la gent i els temps, com bé saben els que van votar “no”, canvien, i així com els que vau votar “no” us heu beneficiat, després, del que van aprovar els que van votar “sí”, els que van votar “sí” tenen dret, ara, a canviar d’opinió, que no els tanquin la porta als morros quan demanin avançar, avançar com ho han fet els que fa vint anys votaven “no” i ara s’enquisten en un simple “sí”.
Desnutrició. Treball infantil. Violència. Masclisme. Racisme. Tots els ismes perversos, tots els ismes absurds. Bombes nuclears. Guerres. Dictadures i falses democràcies. Tortura. Corrupció. Contaminació. Nens soldat. Ciutadans alienats. Injustícia. Desigualtat. Sí, sobretot això: injustícia i desigualtat. I la crisi, també la crisi, que ens ha servit d’excusa per adobar-ho tot plegat amb encara més injustícia, amb encara més desigualtat, per deixar-nos prendre fites que havien costat tant d’assolir… Quin panorama, oi? Quin món. Quina herència… Quin nyap! I quina vergonya –aliena i pròpia– per no haver pogut / sabut / volgut fer més… El cas és que, tot i que compta amb coses meravelloses, no arribes al millor dels mons. No serà fàcil sobreviure-hi. I ja no t’explico viure-hi… Però, alhora, aquí està el repte. I és un repte apassionant. Deia un personatge de Bertol Brecht a La mare allò que està molt bé lluitar un dia o dos però que els imprescindibles, en aquest món, són els que lluiten tota la vida. Doncs això: que els imprescindibles sereu cada dia més imprescindibles, que la situació actual només ens ofereix dues alternatives: o conformisme o resistència –i ja sabem on ens condueix el conformisme–. Resistència amb paraules, amb bellesa, amb somnis, amb l’exemple… El millor del nostre món és la nostra gran capacitat de millora i l’esperança de fer possibles aquestes millores potencials. Gaudir de les meravelles que ens ofereix la vida –la muntanya, el mar, l’art, la gent!– i implementar, a més, l’esperança en un món millor… Em sembla –hi insisteixo– un repte apassionant per a una vida… Benvinguda al món, Èlia.
Amb Jaume Bartumeu a primera línia de les diferents formacions en què ha militat es va trencar el primer govern constitucional; no va prosperar el que podria haver estat un DA per l’esquerra (aquell efímer PDS); van marxar del PS aquells que acabarien formant els Verds; es va donar el cop de gràcia a L’Alternativa després d’una picabaralla estúpida per un tema local, que va provocar un trencament amb RD que poc més tard tindria una importància que crec que no ha estat mai prou valorada per explicar aquella no-majoria del PS durant el bienni 2009-2011; van marxar del PS els centristes de l’Espai PS 2005, els esquerranosos d’Esquerra Socialista, els afins a Rosa Ferrer i, els darrers temps, militants sense cap adscripció concreta; van fracassar les negociacions amb els Verds a les comunals del 2011, i ara sembla que podria escindir-se del PS el sector jaumista… Que quedi ben clar que no he dit en cap moment que tot allò esmentat fins ara sigui sempre, obligatòriament, “a causa de Bartumeu”, sinó simplement “amb Bartumeu” remenant les cireres d’ND, primer, i del PS, després. El cas és que amb tots aquests trencaments i pactes frustrats al seu currículum com a líder de partit, sobta que Bartumeu es queixi ara de la radicalització i de pèrdua de centralitat del seu –i permeteu-me subratllar el seu– PS. Discrepo amb els jaumistes: Bartumeu no és un actiu del PS. És molt més que això: és un actiu clau de la política nacional. El problema és que els actius no sempre sumen si s’entesten a mantenir-se a primera línia. Com va entendre fa temps Òscar Ribas, sovint els actius només s’aprofiten si ells, abans, saben fer un pas enrere.
