Un país, una vinyeta
No se m’acut una forma de comunicació més lúcida ni més perfecta que les vinyetes periodístiques –un gènere, per cert, maltractat i poc treballat terminològicament (acudit gràfic?, tira còmica?, dibuix de premsa?) fins al punt que hem renunciat a anomenar-les en conjunt i preferim citar-les pels noms dels seus autors (així, comentem el Forges d’avui, el Plantu d’ahir o l’Ermengol de la setmana passada) tot i que no descarto, d’altra banda, que de fet passi a l’inrevés i sigui la forta personalitat que es vessa a cada vinyeta la que faci que parlem de Rotos i de Batlloris més que de tires còmiques en general. Prou de parèntesis. Insisteixo: gènere comunicatiu insuperable. Llàstima que les meves destreses plàstiques arribessin al seu clímax a P3. El fet és que hi ha dies que encara somio que amb el perfeccionament del con-un-seis-y-un-cuatro-aquí-tienes-tu-retrato m’acceptin al gremi de dibuixants de premsa. I és que en èpoques com l’actual, més que una columna el cos em demana una tira còmica. Però en fi, cal resignar-se: l’Ermengol dibuixa a la pàgina 4 i jo escric a la 40. El cas és que davant el ball de despropòsits de la política –amb minúscules— del nostre país, no se m’acut millor resum que una vinyeta en què els diferents líders escriurien una carta als reis: en Bartu demanaria “pactar amb tothom a canvi de res”, lo Sastret “entrar al Govern però sols, com sempre” i Nomen-Gollum requeriria, previ estudi financer, “un Govern de coalició amb set ministres d’APC i un –tots menys Finances– pel PS sense que en Bartu, a més, surti a la foto”. Jo ja he encarregat carbó.
