Hiverns que no són hiverns, estius que no són estius i cimeres que no són cimeres sinó pactes danesos que no diuen res, que no serveixen per a res –no per retornar hivernalitat a l’hivern, en tot cas…–. Feixistes a Itàlia, demagogs a França, inútils a Espanya, perduts a Andorra, populistes arreu… Governs incapaços, inútils, irresponsablement covards; oposicions victimistes, oportunistes, irresponsablement destructives… Sistemes caducats, estats massa grans, polítics massa fotogènics… Desigualtat general, un 20% de població que controla el 80% dels recursos i un món que capitalitza els beneficis i que socialitza les pèrdues, sobretot quan hi ha crisi… Crisi evitable i inútil, mal aprofitada… Por de les alternatives valentes i alternatius amb alternatives immobilistes, poc realistes, mal dissenyades… Tomàquets que no tenen gust de tomàquet i urbanites desorientats que ens prometen que els tomàquets tornaran a tenir gust de tomàquet… Excés de llibres, absència de filtres, pel·lícules ja vistes, teleescombraries que reflecteixen socioescombraries, megalòmans insuportables, incapacitat general per veure-hi més enllà, massa gust per a les xifres i massa poc per a les persones que hi ha al darrere, pessimisme paralitzador, país paralitzat, pànic a la diversitat, fanàtics per totes bandes i a tots els bàndols, campi qui pugui com a actitud general, bons propòsits que mai no durem a terme, incapacitat per teixir una seca interessant estant de vacances… Repe, repe, repe. Tot plegat, cromos repe. Repetits d’altres anys, de tots els anys… Impotència? Repe. Mala llet? Déu n’hi do també. 2010, new game?
M’imagino l’aterratge al Govern d’un partit que ve de l’oposició com l’herència d’una col·lecció de cromos per part d’un marrec de 10 anys que compara amb els seus amics quantes estampetes li falten per arribar a omplir tot l’àlbum. Una escena de pati d’escola però amb polítiques públiques en comptes de jugadors de futbol: tengui, falti, falti, tengui, repe… Al pati de la nostra escola, un marrec socialdemòcrata canta tengui a cada cromo que ell desitjava (tot i que no sempre ho reconegués) i que sortosament ja ha heretat del paquet que li han traspassat els liberals; crida repe cada cop que veu una carta que ja té però que s’entesta a mantenir duplicada (somiant a donar-li un nou enfocament, a reformular-la a la seva); i es lamenta amb un falti cada cop que identifica un cromo a les col·leccions dels seus companys de partit del qual no disposa a la baralla heretada del Govern anterior. Els tengui passen desapercebuts (excepte si el cromo és el de l’1 de maig) i els repe desgasten moltíssim, però un Govern se la juga amb els falti. L’actual ha estat valent i ha lluitat des del primer dia per fer-se amb un dels cromos més difícils d’aconseguir (aquell que diu OCDE loves Andorra) i pel qual ningú no havia apostat fins ara, malgrat conèixer-ne la importància. Ara ja hem aconseguit un cromo de prestigi, el problema és que qui més qui menys és resultadista i tothom veu que falten molts requadres de l’àlbum per omplir. Paciència? I tant. Però costa entendre que a aquestes altures ens faltin encara tants cromos d’aquells que són tan fàcils d’aconseguir…
No suporto el Trivial com a auditoria externa de cultura general ni les cites històriques descontextualitzades com a argument vàlid en una discussió; tot i això, quan se me’n posa una al davant la devoro amb ànsia i fins i tot en memoritzo algunes (confonent després l’autor, com és de rigor). Rutina de contradictori. Amb la popularització de gadgets de mil colors a les pàgines de benvinguda dels diversos navegadors d’Internet, les cites viuen un moment d’or: sense mal, cada dia ens n’arriben tres o quatre, variades, amb enllaços a d’altres paraules cèlebres d’aquell autor… D’entre les de més èxit sempre en trobem algunes de les que divideixen les persones en dos en funció d’una o altra categoria (o en tres, com Groucho: “les que saben i les que no saben comptar”). De dividir el món, jo ho faria entre els pro i els anti-Ikea, perquè la classificació resumeix bona part de les preocupacions i dels debats a l’entorn de com volem el segle XXI. Uns aplaudeixen la sostenibilitat de la proposta, l’èxit de la seva organització industrial des de la fabricació fins al màrqueting (t’ho fas tot tu i els acabes agraint que et facin sentir realitzat, tot un manetes) o que el seu propietari vagi a treballar en transport públic. D’altres li retreuen que es carregui el comerç local, que fabriqui a la Xina, com tothom, i que, també com tothom, basi la seva proposta en la ja clàssica mcdo-naldització… I l’argument definitiu: que tothom acaba tenint els mateixos mobles. Doncs sí, tots els sopars a casa de l’últim any ho confirmen. I què? No li heu trobat sempre un tuf sospitós al concepte d’exclusivitat?
De maneres laportistes, ego minovista –aquell que et porta a posar a l’últim racó disponible de la targeta de presentació que ets expert en processos de reciclatge i reescalfament immediat d’espaguetis amb Solís (o programari similar) en qualsevol tipus de microones o hardware afí– i un aire d’estar encantat d’haver-se conegut molt salaimartinista (aquell de l’equació jo= objectivitat, racionalitat, veritat; els altres= subjectivitat i ignorància), l’aterratge d’Eusebi Nomen al nostre star system d’anar per casa no podia ser més efectiva (i efectista): arxiconegut en temps rècord, aixecant passions allà per on passa, no deixant ningú indiferent, Nomen ha evitat el rol d’outsider que el sistema de partits li tenia reservat. Aplicació fil per randa dels preceptes de Dalí: el més important és no passar desapercebut. Així, mobilitza entre els seus un seguidisme cec i, aparentment, sense fissures inusualment intens i genera entre els altres un rebuig no menys radical. Un altre bloc se’l mira amb la tensió de qui observa un mag: a punt de rendir-se als seus peus però confiant encara a desemmascarar-lo. De tots els dubtes que em genera la seva figura, però, n’hi ha un que domina clarament: què busca? A l’inici li vaig veure cara de Borís II. Descartada a mitges aquesta opció també podria ser que es tractés d’un experiment científic secret (de psicologia social o de gestió empresarial: “Com gestionar un Estat com una empresa? Estudi de cas a Andorra”). Darrerament, però, treballo amb una nova hipòtesi: i si s’ho està jugant tot a una única carta que busqui repetir la carambola de Forné a final del 1994?
